Les sardanes

Un noi que li agrada el nostre blog ens ha enviat un escrit, t'agraïm la col·laboració Arnau. Si teniu un text que us agradaria posar al nostre blog envieu-nos un correu electrònic i si no falta el respecte a ningú, el publicarem.

"Hola a tots, em dic Arnau Soler Sales i sóc un dels components de la colla de sardanes Xamosa.

El meu amic en Marc em va dir que si volia podia escriure un article sobre la sardana, i jo vaig pensar que no seria una mala idea, així que us explicaré coses sobre la sardana, aquest ball que el segle XXI comença a estar oblidat per la gent.

La sardana és un ball típic català considerat el ball nacional de Catalunya. És una dansa col·lectiva que ballen homes i dones agafats de la mà, i puntejant als compassos de la cobla, que són el grup de músics encarregats de tocar les sardanes. Les sardanes, com moltes de les tradicions catalanes, són un ball de sacrifici, esforç, seny i força, i fa que sigui un ball molt cansat. A la rotllana pot haver la gent que vulgui (de nombre) mentre si pot ser se situïn home-dona-home-dona, tota l'estona. A les sardanes hi ha dos passos claus els curts i els llargs que són els que es ballen seguin els compassos, també hi ha altres canvis. La sardana sembla un ball fàcil però no ho és. Els balladors han de comptar el nombre de passos, per poder identificar els canvis de ritme, de volum sonor i altres motius per identificar-ho, saltar, fer molla...

Els inicis de la sardana són desconeguts però molts historiadors apunten que ve de fa molts anys, podria ser de pobles preromans.

                      

En un concurs de sardanes totes les colles és troben per competir i demostrar a les rivals la tècnica i la perfecció assumida. En els concursos, les colles sardanistes, ballen la sardana procurant aconseguir la màxima interpretació coreogràfica, estètica i de precisió, entre la interpretació musical i els seus passos de dansa. En un concurs de competició, un jurat (format per cinc membres), puntua i classifica les següents colles segons uns criteris i normes prèviament establerts.

  
 L'ordre dels concursos:

1. Galop d'entrada: acte d'obertura del concurs i presentació de les colles. Les colles formades per parelles, entren al recinte en fila al compàs musical del galop, saluden a la presidència i al públic i es van col·locant als llocs prèviament assignats.

2. Sardanes de lluïment: sardanes de competició per a les colles, durant la qual el jurat les puntua. Solen ser sardanes llargues (de 10 o 7 tirades). S'acostuma a ballar-ne dues (1ra sardana de lluïment i 2na sardana de lluïment), entremig de les quals es balla la sardana revessa.

3. Sardana revessa: a diferència de les sardanes de lluïment, la sardana revessa no té definides les tirades de la sardana; és a dir, seria com una sardana lligada en què no hi ha un compàs de separació, de silenci, que marqui la fi d'una tirada i el començament de l'altra. Les colles han d'escoltar-la per tal d'encertar-ne el tiratge i així, repartir-la correctament i acabar amb el flabiol del primer contrapunt (la revessa només es toca fins al primer contrapunt). Als concursos hi ha un premi especial en metàl·lic a repartir entre les colles que endevinen i reparteixen bé la revessa.

4. Sardana de punts lliures: en alguns concursos també es balla una sardana de punts lliures on els balladors substitueixen el punteig tradicional per una manera més filigranada de marcar els punts, sense deixar de seguir el compàs ni de mantenir la rotllana. 

5. Sardana de germanor: és la sardana que clou el concurs. Les colles s'agafen una al costat de l'altra formant una gran anella o més d'una de concèntriques, al voltant del recinte del concurs. Se solen ballar quatre tirades d'una sardana i al toc final tothom crida "Visca!"

Per acabar m'agradaria donar les gràcies a tots i a totes per haver donat suport a les sardanes, abans d'acabar us explicaré una anècdota: El diputat del PP a la comunitat de Madrid Juan Soler va fer la següent declaració com a resposta a l'abolició dels toros a Catalunya: Que no em diguin que la sardana no és com els toros. Sí que mata, d'avorriment."

                                                                                                            
Arnau Soler