diumenge, 19 d’abril del 2015

Una qüestió d'educació

En motiu de la festa del Holi que es va celebrar aquest cap de setmana a El Clot, simbolitzant la festa dels colors que es celebra cada any a l'Índia, m'agradaria parlar sobre aquest tant bonic i alhora desconegut país.




Fa un temps vaig veure un documental que explicava la situació de la dona allà. 
Es titulava: Les violacions a l'Índia. Em va sobtar el títol. Directe i realista.
Haig de dir que no podem arribar a imaginar tot el que desconeixem d'aquell país. Deixant de banda els drets que tenen o els que no, l'Índia és el país dels G20 (un seguit de 20 ministeris econòmics i fiscals de 20 països) on pitjor es tracta a les dones, per no recalcar la seva popularitat per ser un dels països on hi ha més violència sexual o domèstica.
La policia enregistra una agressió sexual cada 22 minuts.
Per entendre com la situació pot arribar a aquest límit, cal saber que allà, el terme igualtat i respecte no estan compresos com els entenem nosaltres aquí. Per ells, la dona és i sempre serà un ésser inferior, que provoca, que no és útil, que 'si és violada és perquè s'ho mereix perquè sedueix maliciosament.' (Paraules textuals d'un ciutadà d'una vila de l'Índia).
A la festa que es fa cada any, el Holi, festival dels colors, les dones no s'hi senten segures. 
En el documental que vaig veure es pot observar com la periodista que va anar allà, vestida amb una samarreta de màniga curta de talla gran, uns pantalons llargs i amples i una cua baixa, es veia sobtada en repetides ocasions per joves que s'intentaven apropar a ella, li feien comentaris que, tot i ser en un altre idioma, es deduïa perfectament en quin to eren, la tocaven, ... Ella òbviament es feia sentir i el càmera també ajudava a que deixessin de molestar.
Les dones han de celebrar aquesta festa, que suposadament és una tradició per a tothom, en una zona apartada d'on tots els homes són, perquè no senten que puguin estar amb ells sense parar de sentir comentaris o fins i tot patir agressions. 
Les violacions a la Índia no paren d'incrementar. Nenes de 10 anys sortint de l'autobús de l'escola, adolescents de 16, dones de 30, ... Qualsevol dona pot ser una víctima, i la gravetat de la situació no és el número en si, sinó la mentalitat de la gent que ho fa. 
Un 80% dels homes i de les dones (sí, de les dones) de la Índia no creuen que sigui injust que una dona pateixi agressions o comentaris, ja que s'ho mereix i provoca (van totes, sinó la majoria, tapades de dalt a baix, no entenc on veuen que provoquin). En el documental s'entrevistava a homes que havien violat a dones i deien, literalment: "En cap moment me'n vaig empenedir, ella s'ho mereixia, havia actuat malament". 
En una ocasió, perquè una dona havia estat amb un home d'una altra religió, la van violar 12 homes alhora. Motiu segons el qual els 12 homes afirmen que era just.
La justícia allà funciona de manera molt desigual. Un advocat defensor de les dones, (portava una bena que li embolicava tot el cap, conseqüència d'una agressió que va patir per part de 4 violadors en sèrie, que odiaven la defensa que feia ell), afirmava que ha portat 150 casos de violacions.
Quants homes han estat condemnats?- li preguntava la periodista. Dos, tres.- contestava ell seriosament. Allà, quan un home viola una dona sense "motiu justificable", el càstig és una bufetada, i després cap a casa.
Surrealista, sí, però cert.
Amb això no vull pas causar ni fàstic, ni terror ni angúnia.
Vull fer entendre que estic segura que no tots els homes de la Índia són males persones. El que em fa patir és l'educació, el concepte que tenen de la dona en ple segle XXI. 
Per ells no deixa de ser quelcom programat per tenir fills i passar-ho bé, i mentre ningú canviï això, la situació no canviarà.
Quan vaig anar al Holi ahir, vaig reflexionar. Vaig reflexionar en com totes les meves amigues i jo anàvem pràcticament vestides d'estiu i ningú ens va dir res, cap comentari fora de lloc ni gest obscè, estant la plaça plena de gom a gom de gent. 
No sabem la sort que tenim.


Mireia Rimbau

diumenge, 12 d’abril del 2015

NO!

Quin estrany títol per un article, oi? 

Amics, la veritat és que ens costa dir que no. Sigui quin sigui el motiu, ens hem tornat incapaços de dir que no. Penseu-hi: quan va ser l’últim cop que un conegut va demanar-vos quelcom, i vosaltres per negar-vos, no vau ser capaços de dir que no amb claredat? 

Aquestes situacions no són pas insòlites, la qüestió per analitzar és: Per què? 

Vivim  en una societat on es crea una imatge de nosaltres, i en bona  part, les relacions i el món que ens  envolta depenen d’aquesta imatge. Donem molta  importància als altres, i, dir que no, pot suposar una mala imatge de nosaltres. Pensem que frustrar les expectatives dels altres, és dolent, lleig, i fa veuren's egoistes. 

Poques coses fan tant de mal com rebre un no, quan esperem amb molt entusiasme un sí. 
Potser per això ens costa dir que no? Tenim por de no fer realitat la confiança i el desig que algú ha posat en nosaltres? 

Una segona raó per explicar aquest fenòmen, és com fer-ho. No volem que soni com una bufetada a la cara, i sovint acabem per mentir o donar una excusa força rebuscada. Ens costa ser honestos, optem per fer una pirueta lingüística, enlloc de dir un no sincer. Això sí, després anomenem i jutgem la societat de falsa i hipòcrita.

Com ho faig aleshores, per dir un no?

És complicat, cal tenir clares les teves necessitats i principis, has de prioritzar les teves decisions. El més important, a l'hora de dir que no: cal ser directe, mirar als ulls i utilitzar un to neutral, sense semblar excessivament autoritari, però demostrant que no et deixes manipular. L'altre pot intentar rebatre't amb explicacions. Has de mantenir-te ferm, no donar excuses, ni falses explicacions. 
Les persones amb criteri i determinació en les seves respostes solen estar molt millor valorades. 

La sinceritat és un tema que porta discussions, si n'abusem en excés per tots els aspectes, pot ferir els sentiments. 
Però, on està la ratlla? 

Això, potser que ho deixem per a un altre article... 


Miquel Garcia

dimecres, 8 d’abril del 2015

Sacrificar la llibertat


Amb els últims esdeveniments relacionats amb el terrorisme islàmic, s'ha reobert el debat sobre la seguretat i la llibertat. Molts estats europeus han accentuat les seves mesures envers la seguretat.
Sense anar massa lluny, Espanya va aprovar l'anomenada "llei Mordassa". 
La qüestió que cal analitzar és: S'han de sacrificar drets i llibertats en favor de més seguretat? 
Si es pensa ràpidament, la majoria coincideix que la nostra seguretat és el més important. De fet, si molts de nosaltres percebéssim com un risc real que algú ens apuntés una pistola al cap i premés el gatell, no acceptaríem que la policia entrés sense cap ordre a casa nostra per a «salvar-nos»? Segurament sí, encara que això entrés en conflicte amb la llei d'inviolabilitat del domicili. 

Personalment, el debat Seguretat/Llibertat, és un autèntic parany, ideat per les altes esferes.
Si permetem aprovar més mesures a favor de la seguretat, estarem dilapidant els drets bàsics com tenir converses telefòniques privades, poder manifestar-se i expressar-se amb llibertat.

Siguem realistes: tal com estan les coses, moren més persones a mans de les seves parelles, que no pas a mans de "fanàtics islamistes. Cal conscienciar-se d'on vivim, i, per tant, saber quines coses poden ser, o no, perilloses per a la nostra seguretat. No s'ha de caure en un pànic incontrolat, moltes vegades causat (no sabem si expressament) pels mitjans de comunicació.
Hem de ser coherents, vivim dins d'un país considerat "segur" i amb això no vull dir que el terrorisme no sigui una amenaça real, simplement intento retratar la poca utilitat que suposaria més càmeres, detectors de metall, escorcolls, reixes... Si acceptem que atropellin en els nostres drets, estarem donant la imatge d'una població dòcil i disposada a acceptar allò que se li plantegi com antídot al perill. 

Recordo a tots els partidaris de més seguretat, que fixin una mirada a la història. La humanitat ha tardat segles a acceptar unes llibertats i uns drets fonamentals.
Siguem forts: el respecte i el diàleg són la millor medicina, i no caiguem en la solució fàcil.

Miquel Garcia

Et firmo un autògraf o ens fem una 'selfie'?


La música. Fonamental a les nostres vides. Potser no ens n'adonem, però és present constantment.
Desde la cançó que ens coneixem com a nosaltres mateixos, que ens introdueix el programa de ràdio que escoltem cada matí, fins la música que escoltem del nostre Ipod mentre fem feina.
La música és la banda sonora de les nostres vides.

Tinc uns auriculars amb els quals se sent només la base de la cançó, els fonaments d'aquesta, tots els instruments; i la lletra molt fluixa. A vegades, m'agrada escoltar les velles i bones cançons de tota la vida i veure tots els instruments que sovint queden camuflats pels lyrics, amb els quals sempre ens acostumem a fixar més, i el que ens queda més grabat.
Per sorpresa meva, si faig la mateixa prova amb algunes de les cançons actuals d'avui en dia, les anomenades "txumba-txumba" o "reggeaton"; només puc escoltar una base monòtona i repetitiva, la qual no és formada per cap instrument que pugui reconèixer, sinó un sintetitzador. Pel que fa a la veu del o de la cantant, no se sent, o se sent amb sons totalment abstractes. 
Sabeu què significa això, no? Arriba a estar tant i tant sintetitzada, tant modificada, que perd la naturalitat del qui la canta o fins i tot no és ni real.
On han quedat aquells clàssics, aquells grans artistes com Bruce Springsteen, Jimmy Hendrix, The Beatles, Michael Jackson, Queen, ... Podria seguir enumerant artistes i grups musicals insuperables, de tots gèneres i epòques, però cap podria superar, artística i musicalment parlant, alguns dels "cantants" d'avui en dia. 
Òbviament, estic generalitzant, ja que sempre hi ha artistes increïbles i grups molt i molt bons. 
El que a mi em preocupa és el públic. Un públic que sembla que ha oblidat el que és la música, el veritable sentit de projectar els sentiments i arribar al oient transmetent una sensació personal, creant música.
Un públic que es preocupa més per com és un vídeoclip que per com sona una cançó, sap realment què és la música? Algú recorda el jazz, el funk, el pop, el rock, en el seu estat més pur?
Acompanyat amb la considerable disminució de venta de CDs amb la pirateria, ha disminuït també el públic als concerts.
Un públic que, acompanyat pels nous i aclaparants avenços socials, sembla que també s'hagi automatitzat i només busqui música-màquina sense un significat, sovint sense ni una lletra.

Des d'aquí agraeixo a la gent que sap apreciar la bona música i a la gent que combina ambdues indústries i ambdues èpoques, fent que el sentit de la música encara no s'apagui.

Mireia Rimbau




dimarts, 7 d’abril del 2015

Recuperació?


Escric per necessitat, no puc estar assegut en escoltar un discurs del President Espanyol. 

"La crisi és història": aquestes van ser les paraules pronunciades per l'actual President Espanyol Mariano Rajoy. Amb la seva total tranquil·litat, va afirmar que hi havia una clara recuperació. Recuperació? M'agradaria saber en quin planeta resideix aquest home. Quan fa que no surt al carrer? Quan fa que no mira les dades d'atur?
He decidit redactar una llista d'arguments en contra, he tardat 8 minuts, segueixo sense veure la "recuperació."

1.- Espanya és el segon país dins de la UE amb més pobresa infantil. Nens de totes les edats, estan patint les pitjors conseqüències de la crisi.
2.- Tenim més de 4 milions de persones a l'atur, moltes d'elles saben que no tornaran a treballar. 
3.- La despesa del sistema sanitari s'ha vist reduïda un 13,6%, fet que provoca llargues cues d'espera, i un empitjorament de la qualitat de vida. 
4.- L'educació, l'àmbit en el qual s'hauria d'invertir més, fa dos anys consecutius que pateix una reducció de pressupost. 
5.- Els casos de corrupció s'han multiplicat aquests últims anys, els principals protagonistes pertanyen al Partit Popular. 
6.- El pressupost militar ha augmentat, a diferència de molts països de la UE. 
7.- Les desigualtats econòmiques s'han accentuat en els darrers anys. 
8.- Es produeixen 100 desnonaments al dia. 

Com podeu veure, la llista és escandalosa, això retrata la penosa gestió de l'actual govern Espanyol. Milers de famílies, han de fer actes sobrehumans per poder sobreviure.  No entenc gaire d'economia, no sóc cap especialista, però m'agradaria pensar que en uns anys la tendència actual canviarà. 

Mentrestant, agrairia una mica més de respecte per les persones que pateixen diàriament. 
Senyor Rajoy, surti al carrer, posi's en la situació d'aquestes persones. Jo no veig recuperació...

Estimat lector, el meu escrit pot semblar demagògia. Però simplement he escrit per pura necessitat. He escrit per transmetre el meu punt de vista.  

Miquel Garcia