The ignorants' prison / La presó dels ignorants

"Humanity" / "Humanitat"

November 15th. Attacks from the Islamic State in Beirut, the most deadly in 25 years. We're not going to make any documentary out of this, aren't we? Have you seen it on the news? 

Well, let's start from the begining.

We all know the incidents that have hit bestially the news and all the citizens of the world these days.

The attacks in Paris have brought with them tears from the BBC journalists, stories told in first person from survivors, documentaries and horrifying images, an apparent general awareness and, yes, I forgot, a war statement.

Does anyone else see what's really happening?
In the 21st century, instead of trying to learn from the mistakes from the past, bury this eagerness for war which has caused so many deaths and destruction throughout the history of humanity, after a massive attack in the French capital, what we're doing is lighting the bomb, let's see how long it takes until it blows up.
Is the President Hollande not able to see that what he communicated yesterday is exactly what the extremists want to hear? We're talking about people devoted to their cause and that have absolutely nothing to lose.

Let's pay attention for a moment to our past. Up until now, we could perfectly ignore, if we wanted to, the current and terrible situation in Syria, even tough being yet an open war. Haven't we seen yet the open war covering all the world, with powers like Russia, France or the United States willing to attack and cooperate against Syria?
The main problem is the lack of world awareness that we all individually have. The world citizen awareness, not only "Spain's citizen who lives in Europe, so it's an apparently safe place".
The answer is not around the corner, of course it isn't.
There is no easy solution to all of this.
We can't just start thinking about the places we're going to move to, as a way to escape from all of these fears. Because there's not an only right road.
The only way to figure out if we're really able to do any kind of positive change, is to stop labeling people we do not know.

Stop labeling people for their color, their religion or their race.
Stop being judgemental with people whom we have never talked before.
Stop putting differences between ourselves when we are all born equal and live in the same world.

Start closing the gap between states, because, above all, we are persons.


Mireia Rimbau

Dia 15 de novembre. Atacs de l'Estat Islàmic a Beirut, els més mortífers en 25 anys. D'això no en farem reportatges, oi? Ho heu vist pas a les notícies?

Bé, comencem pel principi.

Tots sabem els fets que han colpejat bèstiament les notícies i tots els ciutadans del món aquests dies.

Els atemptats a París han comportat llàgrimes de periodistes de la BBC, històries en primera persona de supervivents, documentals i imatges esgarrifoses, una aparent conscienciació de tothom i, sí, me n'oblidava, una declaració de guerra.

Algú més està veient el que està passant? A ple segle XXI, enlloc d'intentar aprendre dels errors del passat, enterrar aquest afany de guerra que ha causat tantíssimes morts al llarg de la història de la humanitat, després d'un atac massiu a la capital francesa, el que fem és encendre la bomba, a veure quan tarda a explotar.
No veu el president Hollande que el que va comunicar ell és el que precisament volen els extremistes? Estem parlant de persones entregades a la seva causa i que no tenen absolutament res a perdre.

Parem atenció un moment al nostre present. Fins ara, podriem ignorar, si voliem, la situació actual i desastrosa que és present a Síria, tot i ja ser una guerra oberta. Encara no hem vist, de debò, que hi ha una guerra oberta que abasta tot el món, amb potències com Rússia, França o Estats Units atacant Síria? 

El problema princiàl és la poca consciència de món que tenim cadascú de nosaltres. Consciència de ciutadà del món, no només "ciutadà d'Espanya que està a Europa per tant lloc aparentment segur".

La resposta no és al caure, és clar que no. No hi ha una solució fàcil a tot això. No hem de començar a pensar en on marxarem a viure, com a manera de fugir de tots aquests horrors. Perquè no hi ha una única via correcte. 

L'única manera d'averiguar si realment podem fer algun canvi positiu, és deixar de posar etiquetes a la gent que no coneixem. 

Deixem d'etiquetar algú pel seu color, per la seva religió, per la seva raça.
Deixem de ser crítics amb gent amb qui no hem parlat mai.

Deixem de posar diferències entre nosaltres quan tots naixem iguals i vivim al mateix món.

Comencem a posar fi a les diferències entre estats, perquè, per davant de tot, som persones.

Mireia Rimbau

Terror a Europa

Europa viu dins d'una monòtona nit de divendres mentre, a París, capital francesa i referent d'Europa, salten les alarmes en conseqüència d'un seguit d'atacs terroristes de gran magnitud. Mentre els parisencs gaudien d'un partit amistós contra França, un seguit d'explosions provocaven que el president francès fóra evacuat de l'estadi, i obligat a decretar l'estat d'emergència. 

No cal saber xifres ni detalls, es tracta d'un atac terrorista contra ciutadans civils, persones alienes a la causa contra radicals armats. La violència extremista contra la democràcia, un grup armat autoritari contra un país democràtic i amb valors de llibertat d'expressió. 

La jornada de demà serà negre i difícil per a tots els ciutadans defensors de la llibertat; i, en especial, per a França. Els fets d'avui retraten el terror i la tragèdia d'uns fets comparables amb temps de la Segona Guerra Mundial. Europa ha rebut l'estocada més dura dels defensors radicals i afins a la violència sense escrúpols. El terrorisme creu poder trobar un forat, una escletxa símptoma de la inestabilitat i la debilitat Europea. Ha sigut el pitjor atemptat que ha rebut França en tota la seva història.

Tot i això, veurem com demà França podrà tornar a aixecar-se amb les mateixes conviccions que han format el seu esperit, i reprendrà amb el conjunt Europeu una resposta unànime. No sucumbirem davant la violència, i no tolerarem que ningú posi en dubte la nostra forma de viure. Ara més que mai el món s'ha de convèncer que l'amenaça és real. El terrorisme islamista creix exponencialment i veu com van creixent les afiliacions a les seves files. 

El nostre condol a totes les persones que creuen en els valors de la llibertat, la igualtat i la justícia, però en especial a tota França. 

Tots hauríem de fer una reflexió en conseqüència i treure les nostres pròpies conclusions.

Miquel Garcia

Filosofar

La matèria de filosofia a batxillerat, actualment obligatòria per a tots els alumnes, genera controvèrsia i fort debat sobre la seva continuïtat en les pròximes legislatures. D'opinions n'hi ha per tots els gustos i els adjectius solen ser força contradictoris: imprescindible, inútil, distreta, avorrida, diferent...

Però, que s'ensenya a filosofia exactament? 

A filosofia s'ensenya a pensar i qüestionar-se les coses. Es treballen els filòsofs més característics i notables des de la Grècia clàssica fins a l'actualitat. Sabieu que en algunes polis gregues ja existia un sistema polític anomenat "democràcia"? I sabieu que una escola grega ensenyava a joves polítics a com convèncer i manipular mitjançant la paraula? (La coneguda oratòria).

A primeres la filosofia podria tenir semblances amb la matèria d'història, però les diferencies són abismals. Mentre que a història un treballa els fets del passat, a filosofia s'analitza la societat i el pensament al llarg del temps. A classe d'història no es poden debatre conceptes, a filosofia, l'aprenentatge consisteix a posar en dubte qualsevol fet. 

L'home és un cercle de repeticions, cometre errors i tornar a caure on altres ja han caigut. Aprendre i veure com hem funcionat com a societat durant la nostra existència, ens fa ser més bons ciutadans i, en resum, millors persones. 

Feta aquesta anàlisi: Qui creu que no s'hauria d'ensenyar filosofia? Quin problema hi ha en aprendre a no deixar-se manipular? 

Per respondre aquesta pregunta farem servir una frase d'un filòsof francès del segle XVIII: 

"Para aprender quien gobierna sobre ti, simplemente encuentra a quien no te permite criticar" Voltaire

Miquel Garcia

Desobediència

Tots esperàvem amb cautela que els resultats del passat 27-S servissin de pretext per fer veure a l'Estat Espanyol que ja en tenim prou d'intents de manipulació i de campanyes de la por. Tot i això, érem conscients que hi havia la possibilitat d'un últim intent de l'Estat per enderrocar el procès. Doncs bé, ja tenim aquí la resposta del Govern Espanyol: Imputar Artur Mas. 

Concretament, el President, ara en funcions, juntament amb Joana Ortega i Irene Rigau són acusats de quatre delictes de desobediència greu, prevaricació, malversació de fons públics i usurpació de funcions en l’organització del procés participatiu del 9 de novembre del 2014 sobre el futur polític de Catalunya. 

El pròxim 15 d'Octubre, Artur Mas haurà de declarar davant del Tribunal, tot coincidint amb el 75è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys (quina casualitat, oi?).

A més, el TSJC, és a dir, el Govern del PP, admet públicament que ha esperat a pronunciar-se per no interferir en les eleccions del 27-S. Realment, una actitud vergonyosa i penosa, no us sembla? 

Per altra banda, Oriol Jonqueres opina que aquest és ara un motiu més per lluitar per la independència. De debò algú té interès a seguir formant part d'un país on es castiga l'acte més significatiu dins d'una democràcia?  

Ara més que mai tenim l'obligació de fer costat al President que va desobeir per permetre la voluntat de votar de 2,8 milions de ciutadans.

"Cuando la ley es injusta, lo correcto es desobedecer"- Gandhi

Miquel Garcia

Hola o adéu?

El concepte clau de les eleccions

El Govern Espanyol ha decidit adoptar una posició inamovible en els darrers anys. Un adéu imminent. Ens conviden a marxar.
Any 2015, en ple segle XXI, tenim un president que assegura que un got és un got, i que un plat és un plat (caram, gràcies) i que no coneix la pròpia Constitució Espanyola, havent de preguntar a un periodista si els catalans seguiriem tenint la nacionalitat europea en cas d'independència, i que, a més a més, afirma que si Catalunya fos independent el perdriem com a president.
Aclaparador.
Fora de la vergonya aliena que em produeix veure coses així, trobo que el Govern Espanyol s'ha equivocat molt.
El que potser trobo més escandalós en el seu mètode perquè Catalunya sigui sent seva, és la campanya de la por, amb la que pretenen posar-se a la butxaca els ciutadans amb falta d'informació i volent només un futur a curt termini assegurat.
Al llarg de tots els anys, i sabent d'on venim, no ens ha ofert cap via, cap solució, cap proposta encoratjadora, cap projecte resolutiu per solucionar els problemes Espanya-Catalunya.
Un hola que ens convidés a passar.
S'ha limitat a repetir incansablement un discurs insubstancial, sense moure ni un pèl, demostrant així la seva disposició a governar tots els ciutadans d'Espanya.
Milers de persones que s'han passat a l'independentisme a causa d'això, només haguessin necessitat una mostra d'interès, una voluntat a dialogar o a proposar-nos sortides factibles, com en el cas d'Escòcia, tot i que fallit.
I aquí estem, cansats d'esperar i de deixar passar els anys sense veure cap progrés, amb un independentisme que va creixent i que no ha sigut només conseqüència d'un "rampell catalanista" ni d'una "qüestió de sentiment".
Dubto ser l'única que pensi això: la situació ja és imparable. 
És obvi que alguna cosa s'ha activat i que, definitivament, se'ls ha escapat de les mans.

Mireia Rimbau

Tots a la Meridiana

Ja tenim en funcionament l'eina definitiva per el pròxim 27-S. 

Totes les agrupacions i partits independentistes ja s'han posat en marxa. 

Estem parlant d'una llista unitària formada per persones, no necessàriament polítics, però amb un objectiu comú: L'independència de Catalunya.

Històricament parlant, serà el primer cop que Catalunya té la possibilitat de decidir d'una manera democràtica, i depenent del resultat, necessitarem molts anys per poder tornar a celebrar unes eleccions d'aquest caràcter.

Queden dos mesos plens de feina per a tothom i l'Estat ja ha avisat que no ens ho posarà pas fàcil.

Com a ciutadans cal fer costat al procès i omplir la Meridiana el pròxim 11-S.

inscripcions 11-s

Miquel Garcia

Albert

El dia 7 de juny ens ha canviat a tots. Un abans i un després en les nostres vides. Algú em va dir un dia que la vida són moments efímers, fugissers, que se’ns escola entre els dits.

Doncs potser és veritat. El nostre company Albert se’ns n’ha anat, inesperadament, de sobte, sense cap explicació racional. Sense que ningú ens pugui explicar el perquè.

La vida és injusta i sense sentit.

Uns surten a llençar les escombraries i no els hi passa res, d’altres troben anulada la seva vida als 15 anys, accidentalment.

Sembla mentida com això pot ser possible, com pot estar permès, com pot ser real. 
L’Albert era una persona tant especial. Aventurer, muntanyer, feliç, divertit. La felicitat el caracteritzava sempre. Era la personalitat personificada.

Sempre havia dit que tota la personalitat que li faltava a molta gent la reunia ell.

Vivia a la seva manera, disfrutant cada moment, cada minut, cada segon, vivint al màxim. Aprofitava cada dia com si no hi hagués un demà, pujava als Pirineus, al Pedraforca, on fes falta. Es volia menjar el món, i ho hagués fet, n’estic tant segura. Sembla irreal que d’un moment a l’altre passi una cosa tant immensa, tant descomunal, tant extranya, que talli tot de cop. Que ho talli tot i que no deixi que passi res més. Tots els somnis, tots els plans d’una persona tant i tant passional, tant especial, tant proactiva, es veuen tallats en sec. Sé que sigui on sigui veu tot l’amor que aquests dies tothom estem demostrant. L’amor que tothom li tenia i li té. La petjada que deixava en tothom.

Albert, mai oblidaré aquells anys tant i tant especials, una primària insuperable i indescriptible al teu costat, aquelles tardes que semblaven infinites a la plaçeta, parlant de tot i alhora de res, rient, somiant, fins i tot plorant. De les nostres converses parlant sobre els nostres amors, ajudant-me tu a mi, ajudante jo a tu, explicant-nos secrets, confessant-nos coses. Eres l’única persona en aquest planeta que entenia els meus gustos musicals. Recordo quan vaig anar al concert dels Manel, que em vas tenir tanta enveja, i em volies robar l’entrada que tenia a l’agenda. O quan al concert dels Amics de les Arts volies venir amb mi a Calella. Recordo quan m’explicaves què t’agradava de la Paula, i aquells anys d’aquella amistat tant sincera. La teva firma passarà a la història. Eres, ets i seràs una llegenda, per tothom.

Crec fermament que el record mai mor, que el record d’una persona mor dins nostre quan nosaltres volem que ho faci. I mai voldrem oblidar-te.

Gràcies, gràcies per la teva vitalitat, per la teva maduresa, pel teu saber estar, per la teva bogeria, pel teu tant poc seny, per la teva valentia.

Perquè la teva empremta era i serà per sempre imborrable.

T’estimem, sempre.

Com deia aquella cançó que t'agradava tant, 

No hay prisa cuando sale,

pese a todos los problemas que pueda traer el progreso

y aunque a las cosas pongan precio sabemos lo que valen.

Desde lo más alto es donde nuestra fuerza cae.

Tú ens dones força.

Mireia Rimbau

Robin Hood

La victòria del grup d'Ada Colau, en les eleccions municipals de Barcelona, ens ha deixat amb dues lectures que resumeixen un fet que s'està estenent per tot el territori.

La primera és l'arribada i instauració d'aquests nous "partits polítics". La ciutadania, després de comprovar com els partits tradicionals no han aportat solucions als problemes socials, han optat per abandonar la "vella política" i votar noves forces polítiques alternatives.

La segona lectura, que era més previsible, és el fet del poc suport independentista que hi ha a la ciutat de Barcelona.

Sigui com sigui, Ada Colau ha guanyat les municipals amb un programa d'esquerres, i amb l'objectiu d'encarrilar la ciutat amb un nou rumb. Segons Colau, l'ajuntament únicament s'ha fixat en els grans projectes i esdeveniments "capitalistes"(MWC, F1, Smart city...), descuidant les ajudes pels ciutadans més necessitats. Sí, podríem dir, que vol agafar els diners dels rics, i donar-ho als pobres, una mica com Robin Hood. 

Realment és veritat que no s'ha ajudat prou a la ciutadania, però la solució no és girar l'esquena a tots aquests esdeveniments, que són essencials pel desenvolupament de la ciutat (impacte econòmic Mobile World Congres: 400 milions d'euros, impacte econòmic F1: 332 milions d'euros).

Barcelona, en definitiva, necessita un alcalde que sàpiga jugar un paper de mediador entre les persones i els negocis. El bon funcionament de la ciutat serà conseqüència de saber trobar un punt entre tots dos extrems. Colau té un gran repte al davant, i no només social i econòmic, sinó també polític. 

Com a ciutadans, ens agradi o no, tenim l'obligació de donar una oportunitat a Ada. 

                          

Miquel Garcia

Déjà vu als 60

A Espanya hem tingut des de 1970, vuit sistemes educatius.
L'any 1980, ja en temps de democràcia, el govern va aprovar la LOECE.
El 1985 el PSOE va reformar-la i va introduir la LODE. El mateix partit, l'any 1992, va tornar a canviar-la per la LOGSE, que substituïa l'EGB i el BUP, per l'ESO i el Batxillerat.
Només tres anys més tard, el 1995, arribava la LOPEG.
El PP va canviar de nou el sistema educatiu i l'any  2002 imposava la LOCE.
El 2006 el PSOE (visca el bipartidisme) va tornar a canviar per introduir la LOE.
L'últim canvi, pel PP, va ser la LOMCE ( Ley orgànica para la Mejora de la Calidad Educativa) o coneguda com la "llei Wert".

Un bon aventurat podria pensar que vuit reformes educatives haurien de ser sinònim que Espanya té els millors estudiants del món. La veritat: tot al contrari.
Les proves PISA demostren com els joves Espanyols estem a la cua d'Europa. Però l'autèntica tragèdia és quan l'estudiant fa tot el que els han dit els pares i els mestres, s'ha esforçat per estudiar al màxim, i tot i tenir les millors qualificacions, només arriba a aspirar a feines de baixa remuneració.

Crec que no s'estan fent les coses bé, no trobeu?

Per altra banda, hem de tenir present que quan guanya un partit polític laic, no cal estudiar religió, i que quan guanya un partit religiós, aleshores es remou terra i mar per posar-la de nou.
És a dir, en l'etapa escolar, els estudiants pateixen canvis educatius segons el partit governant. Mentre que els països capdavanters a Europa treballen per millorar i adaptar l'educació, aquí a Espanya, perdem el temps en discussions absurdes.

La nova proposta del ministre Wert no només atempta contra el català, sinó que també vol suprimir els continguts relacionats amb el Franquisme a Catalunya. Sembla ser que no els hi agrada massa que els nostres estudiants surtin de l'escola sabent com s'ha tractat Catalunya durant l'edat contemporània, o com va morir el president Lluís Companys.

I, per acabar-ho de rematar, el senyor Wert va comparar la situació actual del castellà amb el català de l'època de Franco. A Catalunya, el sistema d'immersió lingüística ens ha proporcionat la sort de poder parlar dues llengües, tres si tenim en compte l'anglès. La prova irrefutable, el president Espanyol actual, domina un idioma; el president de Catalunya, en sap quatre.

En una Catalunya fora d'Espanya, podrien millorar moltes coses, o empitjorar-les, això ningú ho sap del cert. Però segur que no patiríem constants atacs a la llengua, ni hauriem d'aguantar faltes de respecte del ministre Wert.
Mentre seguim a Espanya, serem una minoria a l'hora de prendre decisions, i haurem d'acatar totes les reformes educatives. 

Miquel Garcia


Aquest article conté informació del llibre:  "És l'hora dels adéus?".

Aprovació popular?

La vida és un examen constant.

Continuament som víctimes d'una obervació constant per part de tothom, i d'un examen, tant extern com intern.

La pregunta (o preguntes) a plantejar són: Qui volem que ens jutgi? I si no ens agrada el judici que ens fan? I si no hi estem d'acord, tenim dret a opinar en opinions que, tot i que ens incumbeixen, no són nostres?

Lluny de semblar un article de psicologia avançada, vull fer una petita reflexió sobre la vida i els seus inconvenients i alhora avantatges.

Quants cops ens hem sentit impotents davant una opinió que creiem injusta, incompleta per la manca d'informació o fins i tot completament errònia? I no hem pogut fer res per canviar-la perquè no depenia de nosaltres?

Els humans cometem actes diàriament, tot tipus d'actes. Erronis, discutibles, alterables, ...
Però són els que sentim a cada moment. Som perfectes? No. Cometem errors, per això som imperfectes.

Sovint, per no dir la gran majoria de les vegades, aquests actes són influenciats pel nostre passat, pel nostre present, i fins i tot pel nostre futur, així com també per la nostra personalitat, òbviament.

Una persona insegura de si mateixa i dèbil, cometrà uns actes diferents dels d'una persona segura i amb empenta.

La vida és així, i tota la gent que ens jutja mai sabrà què hi ha darrere d'un gest fet per nosaltres. Conèixer algú completament és tant i tant complicat com conèixen's a nosaltres mateixos al 100%.

Realment, no podem afirmar que ens coneixem a nosaltres del tot fins que no hem passat per moltes situacions i fins que no portem uns quants anys d'experiència a l'esquena. Sinó, com és que sovint no sabem com reaccionar en certes situacions o fins i tot ens sorprenem de les nostres pròpies reaccions?

Abans de tot, som humans. I l'ésser humà no és perfecte, sense comptar clarament, que el concepte de perfecció encara no ha estat definit per ningú. I, en cas que algú el defineixi, serà el seu concepte de perfecció, amb subjectivitat.

És normal que tant i tant sovint pensem en l'opinió dels altres, aquesta opinió externa que a alguns ens porta de cap.

Volem agradar a la gent del voltant, volem ser estimats, volem no decebre.

I si un dia ho fem, per sobre de decebren's a nosaltres mateixos i sentir-nos decepcionats, pensem en la gent que ens estima. I això és potser el que ens sap més greu.

Però hem de saber que aquest judici, moltes vegades no depèn de nosaltres.

Són tantes circumstàncies juntes, des de les opinions dels altres que s'ajunten i en formen una de sola, sovint abstracta i irreal, que arriba a orelles d'algú desinformat i innocent, que la creu i la targiversifica. I aquesta opinió, sovint perd tanta vida, tant de sentit, que si arriba a les nostres orelles, i ens afecta, perquè com és natural, als humans les coses ens afecten perquè tenim sentiments, creiem que som algú que mai haviem volgut ser, o algú que no estem orgullosos de ser.

La idea important és que, qui som, tant tu, com jo, només ho sabem nosaltres, i aquella gent a qui permetem que ens conegui.

La idea de "ser", és relativa, tothom ho sap.

Tu seràs el que vulguis ser, només depèn de tu.

Les paraules no et defineixen, els actes sí. Aquests actes parlen per si sols, perquè són tot el que som.

Clar que en podem cometre quatre seguits, o dotze, que siguin erronis i odiosos, però depèn només de nosaltres canviar-los, fer-ne de millors i aconseguir que el record dels bons facin esborrar els dolents, o els difuminin.

El futur està en les nostres mans, i el que importa no és l'opinió dels altres, sinó la que tu et construeixis de tu mateix, fent que n'estiguis tant segur, que ningú te la pugui debatre.

Mireia Rimbau

Els errors es paguen cars

Voleu saber on històricament, Espanya ha invertit més diners? Voleu saber perquè Espanya sempre ha estat l'última a rebre innovació?

Per entendre la magnitud del desastre, hem de retrocedir als inicis de la humanitat: 
Al principi, l'home vivia de la caça i de la recol·lecció que li proporcionava la mare terra. Amb els anys, però, vàrem deixar de ser nòmades, i vam apostar per la creació de poblats i assentaments a la vora dels rius. El riu era sinònim de vida i prosperitat per al poblat, perquè volia dir que, a més d'aigua per conrear,  tindrien  la possibilitat de comerciar. El transport fluvial, com el marítim, permet el comerç i l'intercanvi d'idees amb l'exterior, és a dir, permet el progrès per aquella ciutat. Històricament, totes les ciutats s'han fundat prop d'un riu. 

Si fem una ràpida mirada a Europa, totes les ciutats Capitals Europees tenen un riu que permet el transport de mercaderies, persones i idees. Amsterdam, Atenes, Berlín, Budapest, Copenhagen, Dublín, Estocolm, Hèlsinki, Lisboa, Londres, Moscou... 

Suposo que heu relacionat conceptes, Madrid no té cap riu navegable a la vora i, com sabreu, té el mar a centenars de quilòmetres.

La pregunta del milió: Qui va situar la capital a Madrid? 

L'il·luminat va ser Felip II, i no se sap ben bé per què, però enlloc de triar Toledo o Barcelona, va decidir establir la capital a Madrid. 

Comprenc que Barcelona, per raons polítiques, no fos la millor possibilitat; però, què passa amb Toledo, per exemple? 

Fos quina fos la raó, Madrid ha estat un error que ha perjudicat Espanya econòmicament. 
Cèsar Molina ho diu clarament: "L'aberració geogràfica de Madrid és una de les causes determinades de l'anomalia històrica d'Espanya, és a dir, de la seva incorporació a la modernitat". 

La ciutat estava aïllada del món i del seu mateix país, i això va fer que Felip V (borbó), fes manar construir sis carreteres que sortissin des de Madrid i arribessin a tota la península. Avui en dia, estaríem parlant de les sis autopistes A-1, A-2,... 

Evidentment, la corona només finançaria aquestes vies, les altres, ja s'ho faran com puguin. És a dir, inversions privades. 

La resta d'Espanya necessitava noves vies pel comerç molt més que Madrid, però clar, ja sabem com van les decisions en aquest país... 

Amb l'arribada del ferrocarril, novament van gastar-se tots els recursos destinats a infraestructures en construir vies de tren a Madrid. A l'hora de pensar en l'economia i el desenvolupament de tot el territori, la política i els interessos reials eren més importants. 

Avui en dia, seguim igual, mentre que el govern inverteix en centralitzar totes les vies de transport, a Catalunya només ens queda el finançament privat. 

La capital d'Espanya ens ha sortit caríssima, malauradament la tendència segueix sense canviar. Per què els catalans hem de pagar carreteres gratuïtes a Madrid, mentre que aquí seguim pagant peatges? No creieu que és totalment injust seguir pagant els errors històrics. 

Amb una Catalunya independent, podríem invertir els diners recaptats per impostos en les nostres carreteres. 

Miquel Garcia 

Aquest article conté informació del llibre:  "És l'hora dels adéus?".

"És l'hora dels adéus?"

Primer capítol

Per sant Jordi he trobat un llibre, que ja costa trobar a les llibreries. L'autor: Xavier Sala i Martín, catedràtic d'economia i professor universitari.

El llibre  "És l'hora dels adéus?", recull una anàlisi detallada sobre el procés català. Sala i Martín treballa sobre les dades, seguint el punt de vista d'un economista, però fent-ho comprensible per tot el públic.

Catalunya seguiria l'euro, si s'independitzes? Com seria l'endemà? Què passa amb el sistema autonòmic actual?

Totes aquestes preguntes, queden respostes i explicades dins del llibre.

Sala i Martín comença el seu llibre, amb un prefaci que explica la història de Rosa Parks, d'Alabama, EUA. Rosa és aquella noia negre, que va negar-se a aixecar-se del seu lloc al bus i seure a la zona reservada als negres. L'any 1955 les lleis, permetien aquestes injustícies, i la segregació racial era "normal". Per sort, persones com aquesta noia i Martin Luther King, van liderar manifestacions i van lluitar per canviar les coses. Les lleis d'aquella època, estaven ben vistes, i avui en dia, són una de les moltes vergonyes de la humanitat. 

Miquel Garcia

Una qüestió d'educació

En motiu de la festa del Holi que es va celebrar aquest cap de setmana a El Clot, simbolitzant la festa dels colors que es celebra cada any a l'Índia, m'agradaria parlar sobre aquest tant bonic i alhora desconegut país.

Fa un temps vaig veure un documental que explicava la situació de la dona allà. 

Es titulava: Les violacions a l'Índia. Em va sobtar el títol. Directe i realista.

Haig de dir que no podem arribar a imaginar tot el que desconeixem d'aquell país. Deixant de banda els drets que tenen o els que no, l'Índia és el país dels G20 (un seguit de 20 ministeris econòmics i fiscals de 20 països) on pitjor es tracta a les dones, per no recalcar la seva popularitat per ser un dels països on hi ha més violència sexual o domèstica.

La policia enregistra una agressió sexual cada 22 minuts.

Per entendre com la situació pot arribar a aquest límit, cal saber que allà, el terme igualtat i respecte no estan compresos com els entenem nosaltres aquí. Per ells, la dona és i sempre serà un ésser inferior, que provoca, que no és útil, que 'si és violada és perquè s'ho mereix perquè sedueix maliciosament.' (Paraules textuals d'un ciutadà d'una vila de l'Índia).

A la festa que es fa cada any, el Holi, festival dels colors, les dones no s'hi senten segures. 

En el documental que vaig veure es pot observar com la periodista que va anar allà, vestida amb una samarreta de màniga curta de talla gran, uns pantalons llargs i amples i una cua baixa, es veia sobtada en repetides ocasions per joves que s'intentaven apropar a ella, li feien comentaris que, tot i ser en un altre idioma, es deduïa perfectament en quin to eren, la tocaven, ... Ella òbviament es feia sentir i el càmera també ajudava a que deixessin de molestar.

Les dones han de celebrar aquesta festa, que suposadament és una tradició per a tothom, en una zona apartada d'on tots els homes són, perquè no senten que puguin estar amb ells sense parar de sentir comentaris o fins i tot patir agressions. 

Les violacions a la Índia no paren d'incrementar. Nenes de 10 anys sortint de l'autobús de l'escola, adolescents de 16, dones de 30, ... Qualsevol dona pot ser una víctima, i la gravetat de la situació no és el número en si, sinó la mentalitat de la gent que ho fa. 

Un 80% dels homes i de les dones (sí, de les dones) de la Índia no creuen que sigui injust que una dona pateixi agressions o comentaris, ja que s'ho mereix i provoca (van totes, sinó la majoria, tapades de dalt a baix, no entenc on veuen que provoquin). En el documental s'entrevistava a homes que havien violat a dones i deien, literalment: "En cap moment me'n vaig empenedir, ella s'ho mereixia, havia actuat malament". 

En una ocasió, perquè una dona havia estat amb un home d'una altra religió, la van violar 12 homes alhora. Motiu segons el qual els 12 homes afirmen que era just.

La justícia allà funciona de manera molt desigual. Un advocat defensor de les dones, (portava una bena que li embolicava tot el cap, conseqüència d'una agressió que va patir per part de 4 violadors en sèrie, que odiaven la defensa que feia ell), afirmava que ha portat 150 casos de violacions.

Quants homes han estat condemnats?- li preguntava la periodista. Dos, tres.- contestava ell seriosament. Allà, quan un home viola una dona sense "motiu justificable", el càstig és una bufetada, i després cap a casa.
Surrealista, sí, però cert.

Amb això no vull pas causar ni fàstic, ni terror ni angúnia.

Vull fer entendre que estic segura que no tots els homes de la Índia són males persones. El que em fa patir és l'educació, el concepte que tenen de la dona en ple segle XXI. 

Per ells no deixa de ser quelcom programat per tenir fills i passar-ho bé, i mentre ningú canviï això, la situació no canviarà.

Quan vaig anar al Holi ahir, vaig reflexionar. Vaig reflexionar en com totes les meves amigues i jo anàvem pràcticament vestides d'estiu i ningú ens va dir res, cap comentari fora de lloc ni gest obscè, estant la plaça plena de gom a gom de gent. 

No sabem la sort que tenim.

Mireia Rimbau

NO!

Quin estrany títol per un article, oi? 

Amics, la veritat és que ens costa dir que no. Sigui quin sigui el motiu, ens hem tornat incapaços de dir que no. Penseu-hi: quan va ser l’últim cop que un conegut va demanar-vos quelcom, i vosaltres per negar-vos, no vau ser capaços de dir que no amb claredat? 

Aquestes situacions no són pas insòlites, la qüestió per analitzar és: Per què? 

Vivim  en una societat on es crea una imatge de nosaltres, i en bona  part, les relacions i el món que ens  envolta depenen d’aquesta imatge. Donem molta  importància als altres, i, dir que no, pot suposar una mala imatge de nosaltres. Pensem que frustrar les expectatives dels altres, és dolent, lleig, i fa veuren's egoistes. 

Poques coses fan tant de mal com rebre un no, quan esperem amb molt entusiasme un sí. 
Potser per això ens costa dir que no? Tenim por de no fer realitat la confiança i el desig que algú ha posat en nosaltres? 

Una segona raó per explicar aquest fenòmen, és com fer-ho. No volem que soni com una bufetada a la cara, i sovint acabem per mentir o donar una excusa força rebuscada. Ens costa ser honestos, optem per fer una pirueta lingüística, enlloc de dir un no sincer. Això sí, després anomenem i jutgem la societat de falsa i hipòcrita.

Com ho faig aleshores, per dir un no?

És complicat, cal tenir clares les teves necessitats i principis, has de prioritzar les teves decisions. El més important, a l'hora de dir que no: cal ser directe, mirar als ulls i utilitzar un to neutral, sense semblar excessivament autoritari, però demostrant que no et deixes manipular. L'altre pot intentar rebatre't amb explicacions. Has de mantenir-te ferm, no donar excuses, ni falses explicacions. 
Les persones amb criteri i determinació en les seves respostes solen estar molt millor valorades. 

La sinceritat és un tema que porta discussions, si n'abusem en excés per tots els aspectes, pot ferir els sentiments. 
Però, on està la ratlla? 

Això, potser que ho deixem per a un altre article... 

Miquel Garcia

Sacrificar la llibertat

Amb els últims esdeveniments relacionats amb el terrorisme islàmic, s'ha reobert el debat sobre la seguretat i la llibertat. Molts estats europeus han accentuat les seves mesures envers la seguretat.
Sense anar massa lluny, Espanya va aprovar l'anomenada "llei Mordassa". 
La qüestió que cal analitzar és: S'han de sacrificar drets i llibertats en favor de més seguretat? 
Si es pensa ràpidament, la majoria coincideix que la nostra seguretat és el més important. De fet, si molts de nosaltres percebéssim com un risc real que algú ens apuntés una pistola al cap i premés el gatell, no acceptaríem que la policia entrés sense cap ordre a casa nostra per a «salvar-nos»? Segurament sí, encara que això entrés en conflicte amb la llei d'inviolabilitat del domicili. 

Personalment, el debat Seguretat/Llibertat, és un autèntic parany, ideat per les altes esferes.
Si permetem aprovar més mesures a favor de la seguretat, estarem dilapidant els drets bàsics com tenir converses telefòniques privades, poder manifestar-se i expressar-se amb llibertat.

Siguem realistes: tal com estan les coses, moren més persones a mans de les seves parelles, que no pas a mans de "fanàtics islamistes“. Cal conscienciar-se d'on vivim, i, per tant, saber quines coses poden ser, o no, perilloses per a la nostra seguretat. No s'ha de caure en un pànic incontrolat, moltes vegades causat (no sabem si expressament) pels mitjans de comunicació.

Hem de ser coherents, vivim dins d'un país considerat "segur" i amb això no vull dir que el terrorisme no sigui una amenaça real, simplement intento retratar la poca utilitat que suposaria més càmeres, detectors de metall, escorcolls, reixes... Si acceptem que atropellin en els nostres drets, estarem donant la imatge d'una població dòcil i disposada a acceptar allò que se li plantegi com antídot al perill. 

Recordo a tots els partidaris de més seguretat, que fixin una mirada a la història. La humanitat ha tardat segles a acceptar unes llibertats i uns drets fonamentals.
Siguem forts: el respecte i el diàleg són la millor medicina, i no caiguem en la solució fàcil.

Miquel Garcia

Et firmo un autògraf o ens fem una 'selfie'?

La música. Fonamental a les nostres vides. Potser no ens n'adonem, però és present constantment.

Desde la cançó que ens coneixem com a nosaltres mateixos, que ens introdueix el programa de ràdio que escoltem cada matí, fins la música que escoltem del nostre Ipod mentre fem feina.

La música és la banda sonora de les nostres vides.

Tinc uns auriculars amb els quals se sent només la base de la cançó, els fonaments d'aquesta, tots els instruments; i la lletra molt fluixa. A vegades, m'agrada escoltar les velles i bones cançons de tota la vida i veure tots els instruments que sovint queden camuflats pels lyrics, amb els quals sempre ens acostumem a fixar més, i el que ens queda més grabat.

Per sorpresa meva, si faig la mateixa prova amb algunes de les cançons actuals d'avui en dia, les anomenades "txumba-txumba" o "reggeaton"; només puc escoltar una base monòtona i repetitiva, la qual no és formada per cap instrument que pugui reconèixer, sinó un sintetitzador. Pel que fa a la veu del o de la cantant, no se sent, o se sent amb sons totalment abstractes. 

Sabeu què significa això, no? Arriba a estar tant i tant sintetitzada, tant modificada, que perd la naturalitat del qui la canta o fins i tot no és ni real.

On han quedat aquells clàssics, aquells grans artistes com Bruce Springsteen, Jimmy Hendrix, The Beatles, Michael Jackson, Queen, ... Podria seguir enumerant artistes i grups musicals insuperables, de tots gèneres i epòques, però cap podria superar, artística i musicalment parlant, alguns dels "cantants" d'avui en dia. 

Òbviament, estic generalitzant, ja que sempre hi ha artistes increïbles i grups molt i molt bons. 

El que a mi em preocupa és el públic. Un públic que sembla que ha oblidat el que és la música, el veritable sentit de projectar els sentiments i arribar al oient transmetent una sensació personal, creant música.

Un públic que es preocupa més per com és un vídeoclip que per com sona una cançó, sap realment què és la música? Algú recorda el jazz, el funk, el pop, el rock, en el seu estat més pur?

Acompanyat amb la considerable disminució de venta de CDs amb la pirateria, ha disminuït també el públic als concerts.

Un públic que, acompanyat pels nous i aclaparants avenços socials, sembla que també s'hagi automatitzat i només busqui música-màquina sense un significat, sovint sense ni una lletra.

Des d'aquí agraeixo a la gent que sap apreciar la bona música i a la gent que combina ambdues indústries i ambdues èpoques, fent que el sentit de la música encara no s'apagui.

Mireia Rimbau

Recuperació?

Escric per necessitat, no puc estar assegut en escoltar un discurs del President Espanyol. 

"La crisi és història": aquestes van ser les paraules pronunciades per l'actual President Espanyol Mariano Rajoy. Amb la seva total tranquil·litat, va afirmar que hi havia una clara recuperació. Recuperació? M'agradaria saber en quin planeta resideix aquest home. Quan fa que no surt al carrer? Quan fa que no mira les dades d'atur?

He decidit redactar una llista d'arguments en contra, he tardat 8 minuts, segueixo sense veure la "recuperació."

1.- Espanya és el segon país dins de la UE amb més pobresa infantil. Nens de totes les edats, estan patint les pitjors conseqüències de la crisi.

2.- Tenim més de 4 milions de persones a l'atur, moltes d'elles saben que no tornaran a treballar. 

3.- La despesa del sistema sanitari s'ha vist reduïda un 13,6%, fet que provoca llargues cues d'espera, i un empitjorament de la qualitat de vida. 

4.- L'educació, l'àmbit en el qual s'hauria d'invertir més, fa dos anys consecutius que pateix una reducció de pressupost. 

5.- Els casos de corrupció s'han multiplicat aquests últims anys, els principals protagonistes pertanyen al Partit Popular. 

6.- El pressupost militar ha augmentat, a diferència de molts països de la UE. 

7.- Les desigualtats econòmiques s'han accentuat en els darrers anys. 

8.- Es produeixen 100 desnonaments al dia. 

Com podeu veure, la llista és escandalosa, això retrata la penosa gestió de l'actual govern Espanyol. Milers de famílies, han de fer actes sobrehumans per poder sobreviure.  No entenc gaire d'economia, no sóc cap especialista, però m'agradaria pensar que en uns anys la tendència actual canviarà. 

Mentrestant, agrairia una mica més de respecte per les persones que pateixen diàriament. 
Senyor Rajoy, surti al carrer, posi's en la situació d'aquestes persones. Jo no veig recuperació...

Estimat lector, el meu escrit pot semblar demagògia. Però simplement he escrit per pura necessitat. He escrit per transmetre el meu punt de vista.  

Miquel Garcia

One day

L'any passat vaig veure una pel·lícula que em va sorprendre, tant pel seu realisme com per la seva vitalitat.

És molt fàcil veure una comèdia romàntica i pensar que si t'haguessin dit que era una altra, t'ho haguessis cregut. La majoria cauen en els tòpics i no innoven, no trenquen els esquemes ni marquen les diferències. Una noia coneix un noi i, després d'un "problema" o conflicte en la història, acaben junts.

Bé, doncs aquesta és diferent. 

El film tracta sobre dos nois que es coneixen per primer cop a la graduació, un 15 de juliol; i a partir de llavors veiem com està la seva relació cada 15 de juliol durant 20 anys. 

Em va agradar el seu realisme en els fets, en que no tot sempre és de color de rosa, en els problemes quotidians com poden ser conviure amb una persona a la qual no estimes, sentir-te absorbit i abordat per la feina i notar que et perds poc a poc, i alhora mantenir en la distància una amistat que no saps si només es limita a això.

Un altre punt sobre el qual es podria debatre àmpliament és sobre la relació entre home i dona. 

És possible una veritable amistat entre un home i una dona?

Hi ha una frase que diu: "Els millors amics no existeixen". Que sempre hi ha una atracció entre ambdós, encara que no es manifesti. Que és complicat que dues persones de sexe diferent siguin només amics sense que cap dels dos es pugui implicar emocionalment. Que sempre, en algun moment, a un dels dos se l'hi passarà pel cap la possibilitat d'un sentiment. 

És un tema molt subjectiu, i estic segura que hi han opinions molt diferents al respecte; però, el que és evident, és que l'amistat entre dues persones de sexe diferent no és com una amistat entre dues persones del mateix sexe. O hi han "complicacions" com poden ser sentiments, o hi han desacords produïts per la mateixa diferència de gènere,... És un fet difícil d'obviar, i en aquest pel·lícula es plasma a la perfecció aquesta dificultat, sobretot com el pas del temps pot afectar una relació i el fet que dues persones madurin a diferent temps i en direccions oposades. A diferència de moltes altres, aquest és un gran xoc de realisme, i no dono més pistes per no desmontar el final.

Em va agradar molt una referència que es pot veure en un dels flaixbacks, on la protagonista diu: "Whatever happens tomorrow, we had today." 

(Passi el que passi demà, hem tingut avui.)

En el context de la pel·lícula s'entén a la perfecció perquè ho diu, i fa referència al present tant valuós que tenim i que sovint no sabem apreciar, a com cada minut compta quan ets jove, i que quan ets adult te n'adones que no hi ha temps a perdre si vols ser feliç.

El meu soci i jo hem decidit que sigui l'emblema de l'Empremta, el magnífic sentit del Carpe diem, en estat pur. Passi el que passi demà, tenim avui.

Mireia Rimbau

Airbus A320: La vida

Part 2

Podem dir que el misteri s'ha resolt. 

Efectivament, el copilot que va estrellar l'avió contra Els Alps comptava amb un ampli historial de depressió.

L'any 2008, l'estrés que li va produir el seu període de formació va fer que patís el síndrome "Burn-out", un estil de depressió caracteritzat per l'obsessió en la feina.

La fiscalia de Düsseldorf ha afirmat que el copilot estava de baixa mèdica el dia de l'accident. S'han trobat papers trencats i a les escombreries, a la seva habitació, que mostren que el jove va amagar a l'empresa el certificat de baixa per malaltia.

Andreas Lubitz, de 27 anys, volia ser pilot per sobre de tot. La seva habitació era plena de fotografies d'avions i de l'empresa Lufthansa. Fa 6 anys va patir el síndrome Burn-out, i es va veure obligat a deixar els seus estudis durant 6 mesos. Malgrat això, va poder acabar els seus estudis, passar totes les proves pertinents i, amb això, complir el seu somni.

A causa de l'episodi depressiu, però, va haver de passar 1 any i mig sota tractament psiquiàtric.

Però, es podia evitar la situació?

És veritat que, com afirmen els dirigents de Germanwings, no tenien cap manera de saber-ho i ha estat un fet inexplicable?

Mil preguntes em passen pel cap. Per una banda, una persona que comet un acte de les dimensions del que va cometre Lubitz, és evident que bé no està. Realment no podien veure el seu estat emocional a través de cap escletxa? Ni els seus caps, ni els seus companys de treball... 

O en realitat ell, aparentment, estava en perfectes condicions i a l'Airbus A320 va patir un deliri o un brot psicòtic concret?

Els metges que el tractaven afirmen que no es trobava en la situació de suïcidi, ni hi havia cap indici.

Llavors, com va poder arrossegar amb ell 150 persones innocents i alienes a la seva situació?

La vida. Un concepte abstracte. Ningú ens demana formar part d'ella o no. No escollim viure-la. 

Un cop ens hi trobem, si no tenim la clau de la vida, que és la felicitat, no podem continuar. 

Penseu en la vida sense felicitat. La felicitat és un concepte ambigu, intermitent, discontinu. És obvi. Però tots i totes, en algun moment o en algun altre l'hem de sentir. I ha de compensar tots els moments dolents que podem tenir. 

Si no la posseïm en cap moment, no hi ha cap sentit, cap motivació que ens impulsi a seguir vivint-la.

Què va impulsar Andreas Lubitz a cometre un suïcidi ampliat?

Podem dir que el misteri s'ha resolt. 

O potser no?

Mireia Rimbau

Supervivència?

Ahir al vespre vaig decidir tornar a veure unes de les meves pel·lícules preferides: "El caballero oscuro". Dirigida pel director Christopher Nolan, és un dels films amb més èxit als Estats Units. Tot i això, molts crítics l'han considerada com una pel·lícula superficial i poc creïble, però en la meva opinió té un argument interessantíssim. 

El malvat de la història, el Jòquer, té el propòsit de demostrar que les persones són egoistes i només pensen en el seu propi interès. Motivat per la necessitat de crear l'absolut caos, crea una situació de conflicte que ha estat raó de diversos estudis. 

Mitjançant amenaces, el Jòquer provoca la por i els ciutadans decideixen fugir de la ciutat. Com que les carreteres estan col·lapsades, els habitants opten per agafar un dels ferris disponibles. L'altra embarcació disponible és utilitzada per transportar els delinqüents de la presó. 

Just al sortir del port, les comunicacions dels ferris són sabotejades i es queden amb la ràdio inutilitzada. Quan intenten restablir les comunicacions, s'adonen que porten les bodegues plenes d'explosius. El Jòquer que ha manipulat la ràdio, explica que cada ferri té el detonador de l'altra i perdonarà la vida quan uns dels dos accioni el detonador: El dilema està servit. 

El Jòquer vol demostrar com és la gent en realitat, ell mateix diu: «Su moralidad, su ética… es un chiste sin gracia. Lo abandonan en cuanto huelen un problema. Solo son tan buenos como el mundo les permite ser. Te lo mostraré. Cuando las cosas se tuerzan, estas… personas civilizadas… se comerán entre ellos.» 

Immediatament el ferri, on viatgen els ciutadans, pren la decisió de votar si han de pitjar el detonador. La democràcia pot justificar un acte com aquest? Alguns dels passatgers justifiquen el seu vot utilitzant l'argument que els presos de l'altre ferri ja van decidir delinquir i assassinar. 

En aquesta situació, jo vaig pensar que seria l'embarcació dels criminals qui accionaria el detonador. 

No obstant això, "el líder" dels presos opta per prendre la millor decisió: llençar el detonador al mar, és a dir, no entrar en el joc del Jòquer. Mentrestant, els ciutadans fan el recompte dels vots: 140 en contra, 396 a favor. Arribat a aquest punt, el jòquer les té gairebé totes a que guanyarà. 
El que no sap és que ningú no és capaç d'actuar. Ningú vol ser el responsable de pitjar el detonador i embrutar-se les mans. La massa a pres una decisió, però no és capaç d'executar-la. 

Finalment els dos ferris aconsegueixen salvar-se i el Jòquer perd. El seu error havia estat pensar que el sentiment de supervivència seria suficient per crear el caos. Tot i això, l'ésser humà és racional i es planteja: què passaria si ningú pitgés el detonador?

Segons Nash (premi Nobel) la decisió més encertada consisteix a evitar que ningú surti perdent, és a dir, triar l'alternativa menys dolenta però en benefici conjunt. En aquest cas, si una embarcació detona els explosius: surt guanyant, però l'altra perd. En canvi, si cap acciona el detonador: els dos ferris surten guanyant.

M'ha encantat tornar a veure aquesta pel·lícula, que per segon cop m'ha deixat encisat. La brillant actuació de Heath Ledger (Jòquer) i Christian Bale (Batman) et fan mantenir l'atenció durant tot el film. No s'ha de caure en pensar que és el típic argument de superheroi invencible. Justament tot al contrari, una anàlisi en profunditat, pot portar grans temes de debat a la taula.

Miquel Garcia

Airbus A320: El xoc

Part 1

Tinc un nus a la gola des de d'ahir. La tragèdia que ha fet tremolar tot el món em té molt pensativa.

Realment, no podem imaginar-nos quines poden ser les sensacions dels familiars o amics de les víctimes. Potser el fet que una gran part de les víctimes fossin catalans, ens fa sentir-ho tot més proper.

Des de treballadors de Desigual, Inditex, comerciants, homes de negocis o subordinants a empreses importants, famílies senceres, a estudiants que tornaven d'un intercanvi a Llinars del Vallès.

Bé, és evident que tothom sap el que ha passat, per això m'agradaria aprofundir en dos punts que considero, si més no, importants.

A partir d'aquest accident, hi ha hagut un ressò a les xarxes socials per part de ciutadans que creuen que: "Tranquilos, que en el avión iban catalanes, no personas", o "Lo del avión me parece bien si habían catalanes".

En llegir-ho, no vaig saber com reaccionar. Com pot ser que encara hi hagi gent que viu perpètuament en un món d'odi i de ràncunia, tant, que ni en situacions com aquestes, poden sentir empatia? Podem observar la falta de cultura, d'informació i de sensibilitat.

El fet de desitjar la nostra mort, només demostra l'ideologia nazista que encara conserven moltes persones. La bestialitat de les seves paraules sembla fictícia, em desconcerta. Encara em pregunto si realment saben el que estan dient.

Potser, si llegissin el diari, si veiessin les cares descompostes dels familiars, amics o coneguts de les víctimes; reflexionarien i veurien que, abans de tot, som persones. Persones que, tinguem les ideologies que tinguem, compartim els mateixos drets.
En ocasions, puc entendre perquè provenim dels animals, perquè em dóna la sensació que hi ha gent que encara no ha completat la seva evolució.

Per altra banda, m'agradaria recalcar com alguns periodistes van actuar el dia de l'accident, al mateix aeroport on es trobava tota la gent propera o no, a la qual li havien donat la notícia. Un grup molt elevat, per no dir la majoria de periodistes allà presents, perseguien els familiars i amics de les víctimes en la recerca de fotos on es veiessin els seus rostres trencats per la desolació, o declaracions d'on poder treure'n suc. Opino ferventment que el periodisme és vida, però això no és periodisme.

Què se suposa que se li ha de preguntar a una persona que acaba de perdre la seva germana? O la seva àvia? Com estàs?

Em sembla vergonyós que tants periodistes, per encàrrec o per voluntat pròpia, estiguin modificant aquesta professió i donant tant mala imatge d'aquesta. No s'ha de confondre el veritable periodisme, el que consta d'informar, sempre des de tots els punts de vista possibles i amb objectivitat; al periodisme que busca extreure informació innecessària sense respectar la intimitat de la gent.

En qualsevol cas, després de la colpidora informació que ens ha arribat avui, només podem fer que pensar.
La fiscalia francesa afirma que el copilot hauria estavellat l'avió per voluntat pròpia, mentre impedia que el pilot tornés a entrar a la cabina després d'haver-ne sortit un moment.
Continuarà.

                                Panell d'arribades de l'aeroport de Düsseldorf.

Mireia Rimbau

La tecnologia atraparà les nostres vides.

Les xarxes socials ja han modificat la nostra vida, i en especial la forma de comunicar-nos. 
En unes dècades observarem com les màquines superen en intel·ligència a l'ésser humà. Pel·lícules com "Blade Runner" o "Yo, robot", mostren que les màquines podran regenerar-se, autoconstruir-se i decidir per elles mateixes. L'ésser humà natural, com nosaltres el coneixem, es veuria en desavantatge davant dels Transhumants (éssers humans amb millors capacitats físiques i psíquiques, a causa de l'aplicació de millores tecnològiques i genètiques) i les màquines: éssers artificials i més "perfectes" amb capacitats i possibilitats excepcionals.

Penseu que estic exagerant una mica, oi? Tot el que dic us deu sonar a ciència-ficció, però no creieu que, potser, cal qüestionar-se si tot allò que permet la tecnologia cal aplicar-ho a utilitats reals?

Cal dir que els avenços també poden ser molt positius: Qui té un familiar sense cama, no voldria que pogués tornar a caminar? El problema principal segueix estant en la mateixa línia que actualment. La tecnologia aplicada al ésser humà estarà a l'abast de tothom, o serà una de les moltes desigualtats que pateix la societat? 

En els pròxims anys, moltes de les feines que fem els humans, seran dutes a terme per les màquines. Aleshores, què farem quan arribi el dia en què les màquines superin la capacitat mental i física humana?

Personalment, no puc deixar de pensar en la pel·lícula "Matrix", on els éssers humans som degradats a vulgars piles alcalines, en un món on la màquina regne i impera. 
Seria responsable començar a dibuixar uns límits ètics, o almenys conscienciar-se de la repercussió que tindran aquests canvis en les nostres vides. Pot ser que en uns anys, els humans naixem amb xips implantats? No nego que no tingui beneficis, però si ara ja costa desenganxar-se de la tecnologia, en el futur serà impossible. 

Discrets lectors i lectores, deixo aquesta frase de la Vanguardia per reflexionar: 
HUMANITZAR LA TECNOLOGIA O TECNIFICAR LES PERSONES?

Miquel Garcia