Part 2
Podem dir que el misteri s'ha resolt.
Efectivament, el copilot que va estrellar l'avió contra Els Alps comptava amb un ampli historial de depressió.
L'any 2008, l'estrés que li va produir el seu període de formació va fer que patís el síndrome "Burn-out", un estil de depressió caracteritzat per l'obsessió en la feina.
La fiscalia de Düsseldorf ha afirmat que el copilot estava de baixa mèdica el dia de l'accident. S'han trobat papers trencats i a les escombreries, a la seva habitació, que mostren que el jove va amagar a l'empresa el certificat de baixa per malaltia.
Andreas Lubitz, de 27 anys, volia ser pilot per sobre de tot. La seva habitació era plena de fotografies d'avions i de l'empresa Lufthansa. Fa 6 anys va patir el síndrome Burn-out, i es va veure obligat a deixar els seus estudis durant 6 mesos. Malgrat això, va poder acabar els seus estudis, passar totes les proves pertinents i, amb això, complir el seu somni.
A causa de l'episodi depressiu, però, va haver de passar 1 any i mig sota tractament psiquiàtric.
Però, es podia evitar la situació?
És veritat que, com afirmen els dirigents de Germanwings, no tenien cap manera de saber-ho i ha estat un fet inexplicable?
Mil preguntes em passen pel cap. Per una banda, una persona que comet un acte de les dimensions del que va cometre Lubitz, és evident que bé no està. Realment no podien veure el seu estat emocional a través de cap escletxa? Ni els seus caps, ni els seus companys de treball...
O en realitat ell, aparentment, estava en perfectes condicions i a l'Airbus A320 va patir un deliri o un brot psicòtic concret?
Els metges que el tractaven afirmen que no es trobava en la situació de suïcidi, ni hi havia cap indici.
Llavors, com va poder arrossegar amb ell 150 persones innocents i alienes a la seva situació?
La vida. Un concepte abstracte. Ningú ens demana formar part d'ella o no. No escollim viure-la.
Un cop ens hi trobem, si no tenim la clau de la vida, que és la felicitat, no podem continuar.
Penseu en la vida sense felicitat. La felicitat és un concepte ambigu, intermitent, discontinu. És obvi. Però tots i totes, en algun moment o en algun altre l'hem de sentir. I ha de compensar tots els moments dolents que podem tenir.
Si no la posseïm en cap moment, no hi ha cap sentit, cap motivació que ens impulsi a seguir vivint-la.
Què va impulsar Andreas Lubitz a cometre un suïcidi ampliat?
Podem dir que el misteri s'ha resolt.
O potser no?
Mireia Rimbau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris sempre són benvinguts!