Déjà vu als 60

A Espanya hem tingut des de 1970, vuit sistemes educatius.
L'any 1980, ja en temps de democràcia, el govern va aprovar la LOECE.
El 1985 el PSOE va reformar-la i va introduir la LODE. El mateix partit, l'any 1992, va tornar a canviar-la per la LOGSE, que substituïa l'EGB i el BUP, per l'ESO i el Batxillerat.
Només tres anys més tard, el 1995, arribava la LOPEG.
El PP va canviar de nou el sistema educatiu i l'any  2002 imposava la LOCE.
El 2006 el PSOE (visca el bipartidisme) va tornar a canviar per introduir la LOE.
L'últim canvi, pel PP, va ser la LOMCE ( Ley orgànica para la Mejora de la Calidad Educativa) o coneguda com la "llei Wert".

Un bon aventurat podria pensar que vuit reformes educatives haurien de ser sinònim que Espanya té els millors estudiants del món. La veritat: tot al contrari.
Les proves PISA demostren com els joves Espanyols estem a la cua d'Europa. Però l'autèntica tragèdia és quan l'estudiant fa tot el que els han dit els pares i els mestres, s'ha esforçat per estudiar al màxim, i tot i tenir les millors qualificacions, només arriba a aspirar a feines de baixa remuneració.

Crec que no s'estan fent les coses bé, no trobeu?

Per altra banda, hem de tenir present que quan guanya un partit polític laic, no cal estudiar religió, i que quan guanya un partit religiós, aleshores es remou terra i mar per posar-la de nou.
És a dir, en l'etapa escolar, els estudiants pateixen canvis educatius segons el partit governant. Mentre que els països capdavanters a Europa treballen per millorar i adaptar l'educació, aquí a Espanya, perdem el temps en discussions absurdes.

La nova proposta del ministre Wert no només atempta contra el català, sinó que també vol suprimir els continguts relacionats amb el Franquisme a Catalunya. Sembla ser que no els hi agrada massa que els nostres estudiants surtin de l'escola sabent com s'ha tractat Catalunya durant l'edat contemporània, o com va morir el president Lluís Companys.

I, per acabar-ho de rematar, el senyor Wert va comparar la situació actual del castellà amb el català de l'època de Franco. A Catalunya, el sistema d'immersió lingüística ens ha proporcionat la sort de poder parlar dues llengües, tres si tenim en compte l'anglès. La prova irrefutable, el president Espanyol actual, domina un idioma; el president de Catalunya, en sap quatre.

En una Catalunya fora d'Espanya, podrien millorar moltes coses, o empitjorar-les, això ningú ho sap del cert. Però segur que no patiríem constants atacs a la llengua, ni hauriem d'aguantar faltes de respecte del ministre Wert.
Mentre seguim a Espanya, serem una minoria a l'hora de prendre decisions, i haurem d'acatar totes les reformes educatives. 

Miquel Garcia


Aquest article conté informació del llibre:  "És l'hora dels adéus?".

Aprovació popular?

La vida és un examen constant.

Continuament som víctimes d'una obervació constant per part de tothom, i d'un examen, tant extern com intern.

La pregunta (o preguntes) a plantejar són: Qui volem que ens jutgi? I si no ens agrada el judici que ens fan? I si no hi estem d'acord, tenim dret a opinar en opinions que, tot i que ens incumbeixen, no són nostres?

Lluny de semblar un article de psicologia avançada, vull fer una petita reflexió sobre la vida i els seus inconvenients i alhora avantatges.

Quants cops ens hem sentit impotents davant una opinió que creiem injusta, incompleta per la manca d'informació o fins i tot completament errònia? I no hem pogut fer res per canviar-la perquè no depenia de nosaltres?

Els humans cometem actes diàriament, tot tipus d'actes. Erronis, discutibles, alterables, ...
Però són els que sentim a cada moment. Som perfectes? No. Cometem errors, per això som imperfectes.

Sovint, per no dir la gran majoria de les vegades, aquests actes són influenciats pel nostre passat, pel nostre present, i fins i tot pel nostre futur, així com també per la nostra personalitat, òbviament.

Una persona insegura de si mateixa i dèbil, cometrà uns actes diferents dels d'una persona segura i amb empenta.

La vida és així, i tota la gent que ens jutja mai sabrà què hi ha darrere d'un gest fet per nosaltres. Conèixer algú completament és tant i tant complicat com conèixen's a nosaltres mateixos al 100%.

Realment, no podem afirmar que ens coneixem a nosaltres del tot fins que no hem passat per moltes situacions i fins que no portem uns quants anys d'experiència a l'esquena. Sinó, com és que sovint no sabem com reaccionar en certes situacions o fins i tot ens sorprenem de les nostres pròpies reaccions?

Abans de tot, som humans. I l'ésser humà no és perfecte, sense comptar clarament, que el concepte de perfecció encara no ha estat definit per ningú. I, en cas que algú el defineixi, serà el seu concepte de perfecció, amb subjectivitat.

És normal que tant i tant sovint pensem en l'opinió dels altres, aquesta opinió externa que a alguns ens porta de cap.

Volem agradar a la gent del voltant, volem ser estimats, volem no decebre.

I si un dia ho fem, per sobre de decebren's a nosaltres mateixos i sentir-nos decepcionats, pensem en la gent que ens estima. I això és potser el que ens sap més greu.

Però hem de saber que aquest judici, moltes vegades no depèn de nosaltres.

Són tantes circumstàncies juntes, des de les opinions dels altres que s'ajunten i en formen una de sola, sovint abstracta i irreal, que arriba a orelles d'algú desinformat i innocent, que la creu i la targiversifica. I aquesta opinió, sovint perd tanta vida, tant de sentit, que si arriba a les nostres orelles, i ens afecta, perquè com és natural, als humans les coses ens afecten perquè tenim sentiments, creiem que som algú que mai haviem volgut ser, o algú que no estem orgullosos de ser.

La idea important és que, qui som, tant tu, com jo, només ho sabem nosaltres, i aquella gent a qui permetem que ens conegui.

La idea de "ser", és relativa, tothom ho sap.

Tu seràs el que vulguis ser, només depèn de tu.

Les paraules no et defineixen, els actes sí. Aquests actes parlen per si sols, perquè són tot el que som.

Clar que en podem cometre quatre seguits, o dotze, que siguin erronis i odiosos, però depèn només de nosaltres canviar-los, fer-ne de millors i aconseguir que el record dels bons facin esborrar els dolents, o els difuminin.

El futur està en les nostres mans, i el que importa no és l'opinió dels altres, sinó la que tu et construeixis de tu mateix, fent que n'estiguis tant segur, que ningú te la pugui debatre.

Mireia Rimbau

Els errors es paguen cars

Voleu saber on històricament, Espanya ha invertit més diners? Voleu saber perquè Espanya sempre ha estat l'última a rebre innovació?

Per entendre la magnitud del desastre, hem de retrocedir als inicis de la humanitat: 
Al principi, l'home vivia de la caça i de la recol·lecció que li proporcionava la mare terra. Amb els anys, però, vàrem deixar de ser nòmades, i vam apostar per la creació de poblats i assentaments a la vora dels rius. El riu era sinònim de vida i prosperitat per al poblat, perquè volia dir que, a més d'aigua per conrear,  tindrien  la possibilitat de comerciar. El transport fluvial, com el marítim, permet el comerç i l'intercanvi d'idees amb l'exterior, és a dir, permet el progrès per aquella ciutat. Històricament, totes les ciutats s'han fundat prop d'un riu. 

Si fem una ràpida mirada a Europa, totes les ciutats Capitals Europees tenen un riu que permet el transport de mercaderies, persones i idees. Amsterdam, Atenes, Berlín, Budapest, Copenhagen, Dublín, Estocolm, Hèlsinki, Lisboa, Londres, Moscou... 

Suposo que heu relacionat conceptes, Madrid no té cap riu navegable a la vora i, com sabreu, té el mar a centenars de quilòmetres.

La pregunta del milió: Qui va situar la capital a Madrid? 

L'il·luminat va ser Felip II, i no se sap ben bé per què, però enlloc de triar Toledo o Barcelona, va decidir establir la capital a Madrid. 

Comprenc que Barcelona, per raons polítiques, no fos la millor possibilitat; però, què passa amb Toledo, per exemple? 

Fos quina fos la raó, Madrid ha estat un error que ha perjudicat Espanya econòmicament. 
Cèsar Molina ho diu clarament: "L'aberració geogràfica de Madrid és una de les causes determinades de l'anomalia històrica d'Espanya, és a dir, de la seva incorporació a la modernitat". 

La ciutat estava aïllada del món i del seu mateix país, i això va fer que Felip V (borbó), fes manar construir sis carreteres que sortissin des de Madrid i arribessin a tota la península. Avui en dia, estaríem parlant de les sis autopistes A-1, A-2,... 

Evidentment, la corona només finançaria aquestes vies, les altres, ja s'ho faran com puguin. És a dir, inversions privades. 

La resta d'Espanya necessitava noves vies pel comerç molt més que Madrid, però clar, ja sabem com van les decisions en aquest país... 

Amb l'arribada del ferrocarril, novament van gastar-se tots els recursos destinats a infraestructures en construir vies de tren a Madrid. A l'hora de pensar en l'economia i el desenvolupament de tot el territori, la política i els interessos reials eren més importants. 

Avui en dia, seguim igual, mentre que el govern inverteix en centralitzar totes les vies de transport, a Catalunya només ens queda el finançament privat. 

La capital d'Espanya ens ha sortit caríssima, malauradament la tendència segueix sense canviar. Per què els catalans hem de pagar carreteres gratuïtes a Madrid, mentre que aquí seguim pagant peatges? No creieu que és totalment injust seguir pagant els errors històrics. 

Amb una Catalunya independent, podríem invertir els diners recaptats per impostos en les nostres carreteres. 

Miquel Garcia 

Aquest article conté informació del llibre:  "És l'hora dels adéus?".

"És l'hora dels adéus?"

Primer capítol

Per sant Jordi he trobat un llibre, que ja costa trobar a les llibreries. L'autor: Xavier Sala i Martín, catedràtic d'economia i professor universitari.

El llibre  "És l'hora dels adéus?", recull una anàlisi detallada sobre el procés català. Sala i Martín treballa sobre les dades, seguint el punt de vista d'un economista, però fent-ho comprensible per tot el públic.

Catalunya seguiria l'euro, si s'independitzes? Com seria l'endemà? Què passa amb el sistema autonòmic actual?

Totes aquestes preguntes, queden respostes i explicades dins del llibre.

Sala i Martín comença el seu llibre, amb un prefaci que explica la història de Rosa Parks, d'Alabama, EUA. Rosa és aquella noia negre, que va negar-se a aixecar-se del seu lloc al bus i seure a la zona reservada als negres. L'any 1955 les lleis, permetien aquestes injustícies, i la segregació racial era "normal". Per sort, persones com aquesta noia i Martin Luther King, van liderar manifestacions i van lluitar per canviar les coses. Les lleis d'aquella època, estaven ben vistes, i avui en dia, són una de les moltes vergonyes de la humanitat. 

Miquel Garcia