One day

L'any passat vaig veure una pel·lícula que em va sorprendre, tant pel seu realisme com per la seva vitalitat.

És molt fàcil veure una comèdia romàntica i pensar que si t'haguessin dit que era una altra, t'ho haguessis cregut. La majoria cauen en els tòpics i no innoven, no trenquen els esquemes ni marquen les diferències. Una noia coneix un noi i, després d'un "problema" o conflicte en la història, acaben junts.

Bé, doncs aquesta és diferent. 

El film tracta sobre dos nois que es coneixen per primer cop a la graduació, un 15 de juliol; i a partir de llavors veiem com està la seva relació cada 15 de juliol durant 20 anys. 

Em va agradar el seu realisme en els fets, en que no tot sempre és de color de rosa, en els problemes quotidians com poden ser conviure amb una persona a la qual no estimes, sentir-te absorbit i abordat per la feina i notar que et perds poc a poc, i alhora mantenir en la distància una amistat que no saps si només es limita a això.

Un altre punt sobre el qual es podria debatre àmpliament és sobre la relació entre home i dona. 

És possible una veritable amistat entre un home i una dona?

Hi ha una frase que diu: "Els millors amics no existeixen". Que sempre hi ha una atracció entre ambdós, encara que no es manifesti. Que és complicat que dues persones de sexe diferent siguin només amics sense que cap dels dos es pugui implicar emocionalment. Que sempre, en algun moment, a un dels dos se l'hi passarà pel cap la possibilitat d'un sentiment. 

És un tema molt subjectiu, i estic segura que hi han opinions molt diferents al respecte; però, el que és evident, és que l'amistat entre dues persones de sexe diferent no és com una amistat entre dues persones del mateix sexe. O hi han "complicacions" com poden ser sentiments, o hi han desacords produïts per la mateixa diferència de gènere,... És un fet difícil d'obviar, i en aquest pel·lícula es plasma a la perfecció aquesta dificultat, sobretot com el pas del temps pot afectar una relació i el fet que dues persones madurin a diferent temps i en direccions oposades. A diferència de moltes altres, aquest és un gran xoc de realisme, i no dono més pistes per no desmontar el final.

Em va agradar molt una referència que es pot veure en un dels flaixbacks, on la protagonista diu: "Whatever happens tomorrow, we had today." 

(Passi el que passi demà, hem tingut avui.)

En el context de la pel·lícula s'entén a la perfecció perquè ho diu, i fa referència al present tant valuós que tenim i que sovint no sabem apreciar, a com cada minut compta quan ets jove, i que quan ets adult te n'adones que no hi ha temps a perdre si vols ser feliç.

El meu soci i jo hem decidit que sigui l'emblema de l'Empremta, el magnífic sentit del Carpe diem, en estat pur. Passi el que passi demà, tenim avui.

Mireia Rimbau

Airbus A320: La vida

Part 2

Podem dir que el misteri s'ha resolt. 

Efectivament, el copilot que va estrellar l'avió contra Els Alps comptava amb un ampli historial de depressió.

L'any 2008, l'estrés que li va produir el seu període de formació va fer que patís el síndrome "Burn-out", un estil de depressió caracteritzat per l'obsessió en la feina.

La fiscalia de Düsseldorf ha afirmat que el copilot estava de baixa mèdica el dia de l'accident. S'han trobat papers trencats i a les escombreries, a la seva habitació, que mostren que el jove va amagar a l'empresa el certificat de baixa per malaltia.

Andreas Lubitz, de 27 anys, volia ser pilot per sobre de tot. La seva habitació era plena de fotografies d'avions i de l'empresa Lufthansa. Fa 6 anys va patir el síndrome Burn-out, i es va veure obligat a deixar els seus estudis durant 6 mesos. Malgrat això, va poder acabar els seus estudis, passar totes les proves pertinents i, amb això, complir el seu somni.

A causa de l'episodi depressiu, però, va haver de passar 1 any i mig sota tractament psiquiàtric.

Però, es podia evitar la situació?

És veritat que, com afirmen els dirigents de Germanwings, no tenien cap manera de saber-ho i ha estat un fet inexplicable?

Mil preguntes em passen pel cap. Per una banda, una persona que comet un acte de les dimensions del que va cometre Lubitz, és evident que bé no està. Realment no podien veure el seu estat emocional a través de cap escletxa? Ni els seus caps, ni els seus companys de treball... 

O en realitat ell, aparentment, estava en perfectes condicions i a l'Airbus A320 va patir un deliri o un brot psicòtic concret?

Els metges que el tractaven afirmen que no es trobava en la situació de suïcidi, ni hi havia cap indici.

Llavors, com va poder arrossegar amb ell 150 persones innocents i alienes a la seva situació?

La vida. Un concepte abstracte. Ningú ens demana formar part d'ella o no. No escollim viure-la. 

Un cop ens hi trobem, si no tenim la clau de la vida, que és la felicitat, no podem continuar. 

Penseu en la vida sense felicitat. La felicitat és un concepte ambigu, intermitent, discontinu. És obvi. Però tots i totes, en algun moment o en algun altre l'hem de sentir. I ha de compensar tots els moments dolents que podem tenir. 

Si no la posseïm en cap moment, no hi ha cap sentit, cap motivació que ens impulsi a seguir vivint-la.

Què va impulsar Andreas Lubitz a cometre un suïcidi ampliat?

Podem dir que el misteri s'ha resolt. 

O potser no?

Mireia Rimbau

Supervivència?

Ahir al vespre vaig decidir tornar a veure unes de les meves pel·lícules preferides: "El caballero oscuro". Dirigida pel director Christopher Nolan, és un dels films amb més èxit als Estats Units. Tot i això, molts crítics l'han considerada com una pel·lícula superficial i poc creïble, però en la meva opinió té un argument interessantíssim. 

El malvat de la història, el Jòquer, té el propòsit de demostrar que les persones són egoistes i només pensen en el seu propi interès. Motivat per la necessitat de crear l'absolut caos, crea una situació de conflicte que ha estat raó de diversos estudis. 

Mitjançant amenaces, el Jòquer provoca la por i els ciutadans decideixen fugir de la ciutat. Com que les carreteres estan col·lapsades, els habitants opten per agafar un dels ferris disponibles. L'altra embarcació disponible és utilitzada per transportar els delinqüents de la presó. 

Just al sortir del port, les comunicacions dels ferris són sabotejades i es queden amb la ràdio inutilitzada. Quan intenten restablir les comunicacions, s'adonen que porten les bodegues plenes d'explosius. El Jòquer que ha manipulat la ràdio, explica que cada ferri té el detonador de l'altra i perdonarà la vida quan uns dels dos accioni el detonador: El dilema està servit. 

El Jòquer vol demostrar com és la gent en realitat, ell mateix diu: «Su moralidad, su ética… es un chiste sin gracia. Lo abandonan en cuanto huelen un problema. Solo son tan buenos como el mundo les permite ser. Te lo mostraré. Cuando las cosas se tuerzan, estas… personas civilizadas… se comerán entre ellos.» 

Immediatament el ferri, on viatgen els ciutadans, pren la decisió de votar si han de pitjar el detonador. La democràcia pot justificar un acte com aquest? Alguns dels passatgers justifiquen el seu vot utilitzant l'argument que els presos de l'altre ferri ja van decidir delinquir i assassinar. 

En aquesta situació, jo vaig pensar que seria l'embarcació dels criminals qui accionaria el detonador. 

No obstant això, "el líder" dels presos opta per prendre la millor decisió: llençar el detonador al mar, és a dir, no entrar en el joc del Jòquer. Mentrestant, els ciutadans fan el recompte dels vots: 140 en contra, 396 a favor. Arribat a aquest punt, el jòquer les té gairebé totes a que guanyarà. 
El que no sap és que ningú no és capaç d'actuar. Ningú vol ser el responsable de pitjar el detonador i embrutar-se les mans. La massa a pres una decisió, però no és capaç d'executar-la. 

Finalment els dos ferris aconsegueixen salvar-se i el Jòquer perd. El seu error havia estat pensar que el sentiment de supervivència seria suficient per crear el caos. Tot i això, l'ésser humà és racional i es planteja: què passaria si ningú pitgés el detonador?

Segons Nash (premi Nobel) la decisió més encertada consisteix a evitar que ningú surti perdent, és a dir, triar l'alternativa menys dolenta però en benefici conjunt. En aquest cas, si una embarcació detona els explosius: surt guanyant, però l'altra perd. En canvi, si cap acciona el detonador: els dos ferris surten guanyant.

M'ha encantat tornar a veure aquesta pel·lícula, que per segon cop m'ha deixat encisat. La brillant actuació de Heath Ledger (Jòquer) i Christian Bale (Batman) et fan mantenir l'atenció durant tot el film. No s'ha de caure en pensar que és el típic argument de superheroi invencible. Justament tot al contrari, una anàlisi en profunditat, pot portar grans temes de debat a la taula.

Miquel Garcia

Airbus A320: El xoc

Part 1

Tinc un nus a la gola des de d'ahir. La tragèdia que ha fet tremolar tot el món em té molt pensativa.

Realment, no podem imaginar-nos quines poden ser les sensacions dels familiars o amics de les víctimes. Potser el fet que una gran part de les víctimes fossin catalans, ens fa sentir-ho tot més proper.

Des de treballadors de Desigual, Inditex, comerciants, homes de negocis o subordinants a empreses importants, famílies senceres, a estudiants que tornaven d'un intercanvi a Llinars del Vallès.

Bé, és evident que tothom sap el que ha passat, per això m'agradaria aprofundir en dos punts que considero, si més no, importants.

A partir d'aquest accident, hi ha hagut un ressò a les xarxes socials per part de ciutadans que creuen que: "Tranquilos, que en el avión iban catalanes, no personas", o "Lo del avión me parece bien si habían catalanes".

En llegir-ho, no vaig saber com reaccionar. Com pot ser que encara hi hagi gent que viu perpètuament en un món d'odi i de ràncunia, tant, que ni en situacions com aquestes, poden sentir empatia? Podem observar la falta de cultura, d'informació i de sensibilitat.

El fet de desitjar la nostra mort, només demostra l'ideologia nazista que encara conserven moltes persones. La bestialitat de les seves paraules sembla fictícia, em desconcerta. Encara em pregunto si realment saben el que estan dient.

Potser, si llegissin el diari, si veiessin les cares descompostes dels familiars, amics o coneguts de les víctimes; reflexionarien i veurien que, abans de tot, som persones. Persones que, tinguem les ideologies que tinguem, compartim els mateixos drets.
En ocasions, puc entendre perquè provenim dels animals, perquè em dóna la sensació que hi ha gent que encara no ha completat la seva evolució.

Per altra banda, m'agradaria recalcar com alguns periodistes van actuar el dia de l'accident, al mateix aeroport on es trobava tota la gent propera o no, a la qual li havien donat la notícia. Un grup molt elevat, per no dir la majoria de periodistes allà presents, perseguien els familiars i amics de les víctimes en la recerca de fotos on es veiessin els seus rostres trencats per la desolació, o declaracions d'on poder treure'n suc. Opino ferventment que el periodisme és vida, però això no és periodisme.

Què se suposa que se li ha de preguntar a una persona que acaba de perdre la seva germana? O la seva àvia? Com estàs?

Em sembla vergonyós que tants periodistes, per encàrrec o per voluntat pròpia, estiguin modificant aquesta professió i donant tant mala imatge d'aquesta. No s'ha de confondre el veritable periodisme, el que consta d'informar, sempre des de tots els punts de vista possibles i amb objectivitat; al periodisme que busca extreure informació innecessària sense respectar la intimitat de la gent.

En qualsevol cas, després de la colpidora informació que ens ha arribat avui, només podem fer que pensar.
La fiscalia francesa afirma que el copilot hauria estavellat l'avió per voluntat pròpia, mentre impedia que el pilot tornés a entrar a la cabina després d'haver-ne sortit un moment.
Continuarà.

                                Panell d'arribades de l'aeroport de Düsseldorf.

Mireia Rimbau

La tecnologia atraparà les nostres vides.

Les xarxes socials ja han modificat la nostra vida, i en especial la forma de comunicar-nos. 
En unes dècades observarem com les màquines superen en intel·ligència a l'ésser humà. Pel·lícules com "Blade Runner" o "Yo, robot", mostren que les màquines podran regenerar-se, autoconstruir-se i decidir per elles mateixes. L'ésser humà natural, com nosaltres el coneixem, es veuria en desavantatge davant dels Transhumants (éssers humans amb millors capacitats físiques i psíquiques, a causa de l'aplicació de millores tecnològiques i genètiques) i les màquines: éssers artificials i més "perfectes" amb capacitats i possibilitats excepcionals.

Penseu que estic exagerant una mica, oi? Tot el que dic us deu sonar a ciència-ficció, però no creieu que, potser, cal qüestionar-se si tot allò que permet la tecnologia cal aplicar-ho a utilitats reals?

Cal dir que els avenços també poden ser molt positius: Qui té un familiar sense cama, no voldria que pogués tornar a caminar? El problema principal segueix estant en la mateixa línia que actualment. La tecnologia aplicada al ésser humà estarà a l'abast de tothom, o serà una de les moltes desigualtats que pateix la societat? 

En els pròxims anys, moltes de les feines que fem els humans, seran dutes a terme per les màquines. Aleshores, què farem quan arribi el dia en què les màquines superin la capacitat mental i física humana?

Personalment, no puc deixar de pensar en la pel·lícula "Matrix", on els éssers humans som degradats a vulgars piles alcalines, en un món on la màquina regne i impera. 
Seria responsable començar a dibuixar uns límits ètics, o almenys conscienciar-se de la repercussió que tindran aquests canvis en les nostres vides. Pot ser que en uns anys, els humans naixem amb xips implantats? No nego que no tingui beneficis, però si ara ja costa desenganxar-se de la tecnologia, en el futur serà impossible. 

Discrets lectors i lectores, deixo aquesta frase de la Vanguardia per reflexionar: 
HUMANITZAR LA TECNOLOGIA O TECNIFICAR LES PERSONES?

Miquel Garcia

Divendres

Divendres. 

Existeix realment un dia millor?
La perspectiva del cap de setmana ens sembla infinita. Sembla que sen's presenti una nova vida resumida en dos dies i mig. Perquè, divendres, compta com a cap de setmana. 

A tots ens rodeja una àurea diferent en aquest dia. Fins i tot ganes de treballar més per després sentir que ens mereixem més aquella famosa i merescuda tarda de divendres. Com si dos dies sencers de festa recompensessin l'esforç fet durant tota la setmana.

Avui, en passar per la Diagonal sobre les 21:00, me n'he adonat que cadascú viu aquesta tarda màgica a la seva manera.

En general, em fixo molt en el posat de la gent quan vaig pel carrer. I, avui, m'hi he fixat especialment. En un carreró de sota la Diagonal, estret i en obres, he trobat una dona que, amagada sota un portal, fumava el que debia ser el seu últim i més esperat cigarret, amb els ulls profundament tancats. Quan ha obert els ulls i ens hem topat, fins i tot s'ha sobtat i s'ha girat. Ara, la cara que feia de plaer mentre espirava, m'ha fet entendre que era la seva forma de celebrar el seu divendres.
Cadascú té sens dubte les seves addiccions.

Per altra banda, mentre passejava per la Diagonal, em fixava en els restaurants bullints de gent de totes les edats. En sopars de gala, sopars de retrobada d'institut o sopars informals amb les amigues de l'escola. Totes les generacions celebrant, en el fons, el mateix.

Les rialles canvien. Les rialles adolescents són eufòriques, lliures, per una nit, de preocupacions, amb esperances d'una nit que pot prometre. Les dels adults són madures, conservant el to i, sobretot, elegants. Només veient a través del vidre la forma com vesteixen aquells adults i les expressions, alguna generació més moderada que una altra, puc percebre què pensen.

En passar davant de Danone, veig les parelles que s'acomiaden amb grans somriures plens d'il·lúsió; si m'hi fixo bé alguns encara tenen xocolata o iogurt a les mans.

A punt d'arribar a casa, mai puc evitar de mirar l'Starbucks. Amb els seus grans vidres que reflexen tot el que passa a dins, allà sempre acostumo a veure els joves més grans que tenen intenció de seguir la nit fins molt més tard. Selfies amb el nou sistema més còmode, alguns estudiants que s'enduen l'ordinador per treballar. Una mica de tot.

Divendres. Cadascú el celebra com vol.

I tú, com el vius?

Mireia Rimbau

No als toros

Aquesta va ser la decisió democràtica del poble català, que va decidir abolir les famoses "corrides". 
Bé, ara el partit popular vol aprovar una llei per tornar a imposar els toros a Catalunya. 

Com pot ser que una pràctica que es basa en torturar un animal, sigui tractada com si fos cultura? 

Qui necessita veure patir un animal per passar-ho bé? 

Personalment crec que els toros haurien d'estar prohibits. En realitat, totes les activitats que consisteixin a torturar un animal no són cultura.

Sabeu què passarà? 

El govern espanyol aprofitarà la seva majoria per aprovar la llei en defensa del Patrimonio Cultural. Aquesta llei entrarà en conflicte amb la llei catalana que prohibeix els toros a Catalunya.

I, aleshores, donat el conflicte d’interessos, li tocarà parlar al Tribunal Constitucional. 
És a dir, als dotze magistrats que estan al servei del PP i del PSOE.

Miquel Garcia

Samba

Realisme en estat pur

És divendres de final d'avaluació, i una bona sessió de cine sempre s'agraeix!

Surto meravellada i molt pensativa després de veure una gran pel·lícula.

Fent un breu resum, el film tracta sobre un immigrant senegalès que porta 10 anys a França, i una setmana en un centre d'internament d'estrangers. Lluita per aconseguir els papers treballant en feines humils per enviar els diners a la seva família, resident al seu país d'origen. Alice, una executiva agobiada per la feina, intentarà ajudar-lo des d'una vessant més personal, i els seus camins s'acabaran creuant.

M'ha fet reflexionar molt sobre les injustícies que hi ha al món. 

Aquests centres d'internament d'estrangers són, a la pràctica, presons. Presons on els residents són tractats (o potser seria més adequat dir maltractats) com a delinqüents.

És culpa seva que les riqueses d'aquest món estiguin tant mal repartides? 

L'educació es la base de tota vida professional, és obvi. Si ells no l'han pogut tenir, alguns ni l'educació primària, es mereixen ser tractats com a persones amb mala intenció? 

La situació és aquesta: Per aconseguir els papers, (un carnet d'identitat, una identificació vàlida), han de tenir un contracte de treball. I per obtenir un contracte de treball han de tenir papers, òbviament.

És un peix que es mossega la cua i que l'acaba perdent. Això els obliga a recorrer a mètodes molt més complicats, on entren tots els temes de falsificació d'identitat, etc. 

Creieu que ells es poden plantejar el terme 'beca', 'erasmus'? Termes que a nosaltres, als europeus, ens semblen tant assolibles, ells potser ni els coneixen. Molts es veuen obligats a marxar per trobar una feina amb la que poder mantenir la seva família, i es troben amb la hostilitat i amb molts impediments.

És un tema complicat i sobre el que es podria debatre durant molt de temps, però el que puc afirmar és que amb aquest film he rigut, m'he emocionat; i sobretot he pensat en que les coses no sempre són el que semblen, i en que hi ha moltes injustícies que mai podran ser justificades.

Si ja l'heu vista, què n'opineu?

Mireia Rimbau

El vestit més vist a tot el món

Farà pocs dies, un vestit va sacsejar la xarxa com fa temps que no veiem. Totes les ràdios i mitjans de comunicació es van fer ressò d'un fenomen que ha deixat al món dividit. 
Estem parlant del famós vestit de color blau i negre. O era blanc i daurat? Especialistes del tema provinents de diferents nacionalitats han analitzat aquest prodigi, intentant trobar una resposta científica. 

Segons EL PUNT, l'explicació es basa en la teoria que no tots percebem els colors de la mateixa manera. El procés que seguim a l'hora de determinar un color és el mateix per tothom, però s'ha de tenir en compte factors com la brillantor o la llum. 

Situacions com aquesta han de sostenir el fet de que no tots hem d'opinar sempre el mateix. Cadascú és lliure de poder pensar i desenvolupar un punt de vista diferent. 

Miquel Garcia

Una nova era

No puc anar a dormir sense compartir aquest vídeo. Cinc minuts d'or i de certesa. Sigui el que sigui que estigueu fent, deixeu-ho. Val la pena. 

Una esquitxada de realitat.

Mireia Rimbau

50 ombres de... res?

Real o fictici?

La trilogia que sembla que ha superat les expectatives de tothom (no m'atreviré a dir només dones, ja que estaria mentint), ha sigut un èxit rotund també als cinemes, col·locant-se directament al número 1 de pel·lícules més vistes.

Bé, això tots ho sabem. El que potser ens hauríem de plantejar és per quin motiu ha aclaparat tant públic una pel·lícula eròtica i sense gaire substància. 

Potser sentim curiositat pel diferent, pel prohibit, ens agrada donar pas a la imaginació, ... Sens dubte. Però, en realitat, és un llibre que, més enllà de les escenes explícites on s'ha de dir que l'autora té molta traça en descriure, no hi ha un missatge o una lliçó moral. Sempre que llegeixo m'agrada aprendre. Considero que llegir ens porta a somiar, a treure cadascú les nostres pròpies conclusions del món que hem interpretat. Haig de dir que en llegir aquesta novel·la no em vaig quedar amb un missatge, amb una idea. 

Distreu i t'atrapa, de tal manera que no pots deixar de devorar-la, però li falta quelcom. Té un punt de surrealisme irreal que no m'acaba d'agradar.

Encara no sabria dir perquè el protagonista té 50 ombres i no 60...

Si parlem de la pel·lícula, poca cosa més puc dir. Extrapolar el surrealisme i alhora màgia de la novel·la a una pel·lícula era una feina complicada. Si més no, la indústria americana ho va intentar, i s'ha de dir que els plans, la banda sonora i les vistes en general són immillorables. 

Tot i això, sempre vaig pensar que aquest era un llibre que no havia de tenir la seva versió cinematogràfica, perquè perdria la màgia de la imaginació, d'aquella morbositat que ens fa tant humans.

A vegades s'ha de permetre que les expectatives quedin suspeses en l'interrogant.

Aquí us en deixo el tràiler.

Mireia Rimbau

David Fernández

Abans d'anar a unes urnes, mireu aquest vídeo sobre el PP. Les CUP passen la llista de les vergonyes del PP.

Miquel Garcia