Albert

El dia 7 de juny ens ha canviat a tots. Un abans i un després en les nostres vides. Algú em va dir un dia que la vida són moments efímers, fugissers, que se’ns escola entre els dits.

Doncs potser és veritat. El nostre company Albert se’ns n’ha anat, inesperadament, de sobte, sense cap explicació racional. Sense que ningú ens pugui explicar el perquè.

La vida és injusta i sense sentit.

Uns surten a llençar les escombraries i no els hi passa res, d’altres troben anulada la seva vida als 15 anys, accidentalment.

Sembla mentida com això pot ser possible, com pot estar permès, com pot ser real. 
L’Albert era una persona tant especial. Aventurer, muntanyer, feliç, divertit. La felicitat el caracteritzava sempre. Era la personalitat personificada.

Sempre havia dit que tota la personalitat que li faltava a molta gent la reunia ell.

Vivia a la seva manera, disfrutant cada moment, cada minut, cada segon, vivint al màxim. Aprofitava cada dia com si no hi hagués un demà, pujava als Pirineus, al Pedraforca, on fes falta. Es volia menjar el món, i ho hagués fet, n’estic tant segura. Sembla irreal que d’un moment a l’altre passi una cosa tant immensa, tant descomunal, tant extranya, que talli tot de cop. Que ho talli tot i que no deixi que passi res més. Tots els somnis, tots els plans d’una persona tant i tant passional, tant especial, tant proactiva, es veuen tallats en sec. Sé que sigui on sigui veu tot l’amor que aquests dies tothom estem demostrant. L’amor que tothom li tenia i li té. La petjada que deixava en tothom.

Albert, mai oblidaré aquells anys tant i tant especials, una primària insuperable i indescriptible al teu costat, aquelles tardes que semblaven infinites a la plaçeta, parlant de tot i alhora de res, rient, somiant, fins i tot plorant. De les nostres converses parlant sobre els nostres amors, ajudant-me tu a mi, ajudante jo a tu, explicant-nos secrets, confessant-nos coses. Eres l’única persona en aquest planeta que entenia els meus gustos musicals. Recordo quan vaig anar al concert dels Manel, que em vas tenir tanta enveja, i em volies robar l’entrada que tenia a l’agenda. O quan al concert dels Amics de les Arts volies venir amb mi a Calella. Recordo quan m’explicaves què t’agradava de la Paula, i aquells anys d’aquella amistat tant sincera. La teva firma passarà a la història. Eres, ets i seràs una llegenda, per tothom.

Crec fermament que el record mai mor, que el record d’una persona mor dins nostre quan nosaltres volem que ho faci. I mai voldrem oblidar-te.

Gràcies, gràcies per la teva vitalitat, per la teva maduresa, pel teu saber estar, per la teva bogeria, pel teu tant poc seny, per la teva valentia.

Perquè la teva empremta era i serà per sempre imborrable.

T’estimem, sempre.

Com deia aquella cançó que t'agradava tant, 

No hay prisa cuando sale,

pese a todos los problemas que pueda traer el progreso

y aunque a las cosas pongan precio sabemos lo que valen.

Desde lo más alto es donde nuestra fuerza cae.

Tú ens dones força.

Mireia Rimbau