Aprovació popular?

La vida és un examen constant.

Continuament som víctimes d'una obervació constant per part de tothom, i d'un examen, tant extern com intern.

La pregunta (o preguntes) a plantejar són: Qui volem que ens jutgi? I si no ens agrada el judici que ens fan? I si no hi estem d'acord, tenim dret a opinar en opinions que, tot i que ens incumbeixen, no són nostres?

Lluny de semblar un article de psicologia avançada, vull fer una petita reflexió sobre la vida i els seus inconvenients i alhora avantatges.

Quants cops ens hem sentit impotents davant una opinió que creiem injusta, incompleta per la manca d'informació o fins i tot completament errònia? I no hem pogut fer res per canviar-la perquè no depenia de nosaltres?

Els humans cometem actes diàriament, tot tipus d'actes. Erronis, discutibles, alterables, ...
Però són els que sentim a cada moment. Som perfectes? No. Cometem errors, per això som imperfectes.

Sovint, per no dir la gran majoria de les vegades, aquests actes són influenciats pel nostre passat, pel nostre present, i fins i tot pel nostre futur, així com també per la nostra personalitat, òbviament.

Una persona insegura de si mateixa i dèbil, cometrà uns actes diferents dels d'una persona segura i amb empenta.

La vida és així, i tota la gent que ens jutja mai sabrà què hi ha darrere d'un gest fet per nosaltres. Conèixer algú completament és tant i tant complicat com conèixen's a nosaltres mateixos al 100%.

Realment, no podem afirmar que ens coneixem a nosaltres del tot fins que no hem passat per moltes situacions i fins que no portem uns quants anys d'experiència a l'esquena. Sinó, com és que sovint no sabem com reaccionar en certes situacions o fins i tot ens sorprenem de les nostres pròpies reaccions?

Abans de tot, som humans. I l'ésser humà no és perfecte, sense comptar clarament, que el concepte de perfecció encara no ha estat definit per ningú. I, en cas que algú el defineixi, serà el seu concepte de perfecció, amb subjectivitat.

És normal que tant i tant sovint pensem en l'opinió dels altres, aquesta opinió externa que a alguns ens porta de cap.

Volem agradar a la gent del voltant, volem ser estimats, volem no decebre.

I si un dia ho fem, per sobre de decebren's a nosaltres mateixos i sentir-nos decepcionats, pensem en la gent que ens estima. I això és potser el que ens sap més greu.

Però hem de saber que aquest judici, moltes vegades no depèn de nosaltres.

Són tantes circumstàncies juntes, des de les opinions dels altres que s'ajunten i en formen una de sola, sovint abstracta i irreal, que arriba a orelles d'algú desinformat i innocent, que la creu i la targiversifica. I aquesta opinió, sovint perd tanta vida, tant de sentit, que si arriba a les nostres orelles, i ens afecta, perquè com és natural, als humans les coses ens afecten perquè tenim sentiments, creiem que som algú que mai haviem volgut ser, o algú que no estem orgullosos de ser.

La idea important és que, qui som, tant tu, com jo, només ho sabem nosaltres, i aquella gent a qui permetem que ens conegui.

La idea de "ser", és relativa, tothom ho sap.

Tu seràs el que vulguis ser, només depèn de tu.

Les paraules no et defineixen, els actes sí. Aquests actes parlen per si sols, perquè són tot el que som.

Clar que en podem cometre quatre seguits, o dotze, que siguin erronis i odiosos, però depèn només de nosaltres canviar-los, fer-ne de millors i aconseguir que el record dels bons facin esborrar els dolents, o els difuminin.

El futur està en les nostres mans, i el que importa no és l'opinió dels altres, sinó la que tu et construeixis de tu mateix, fent que n'estiguis tant segur, que ningú te la pugui debatre.

Mireia Rimbau