50 ombres de... res?

Real o fictici?

La trilogia que sembla que ha superat les expectatives de tothom (no m'atreviré a dir només dones, ja que estaria mentint), ha sigut un èxit rotund també als cinemes, col·locant-se directament al número 1 de pel·lícules més vistes.

Bé, això tots ho sabem. El que potser ens hauríem de plantejar és per quin motiu ha aclaparat tant públic una pel·lícula eròtica i sense gaire substància. 

Potser sentim curiositat pel diferent, pel prohibit, ens agrada donar pas a la imaginació, ... Sens dubte. Però, en realitat, és un llibre que, més enllà de les escenes explícites on s'ha de dir que l'autora té molta traça en descriure, no hi ha un missatge o una lliçó moral. Sempre que llegeixo m'agrada aprendre. Considero que llegir ens porta a somiar, a treure cadascú les nostres pròpies conclusions del món que hem interpretat. Haig de dir que en llegir aquesta novel·la no em vaig quedar amb un missatge, amb una idea. 

Distreu i t'atrapa, de tal manera que no pots deixar de devorar-la, però li falta quelcom. Té un punt de surrealisme irreal que no m'acaba d'agradar.

Encara no sabria dir perquè el protagonista té 50 ombres i no 60...

Si parlem de la pel·lícula, poca cosa més puc dir. Extrapolar el surrealisme i alhora màgia de la novel·la a una pel·lícula era una feina complicada. Si més no, la indústria americana ho va intentar, i s'ha de dir que els plans, la banda sonora i les vistes en general són immillorables. 

Tot i això, sempre vaig pensar que aquest era un llibre que no havia de tenir la seva versió cinematogràfica, perquè perdria la màgia de la imaginació, d'aquella morbositat que ens fa tant humans.

A vegades s'ha de permetre que les expectatives quedin suspeses en l'interrogant.

Aquí us en deixo el tràiler.

Mireia Rimbau